Ucraïna, al final del túnel?
La variable siriana sembla que té efectes a Ucraïna. La focalització de la tensió de Rússia cap al Pròxim Orient amb la vista posada en l’Àsia central -on Moscou es proposa recuperar escenaris d’influència- ressitua el conflicte ucraïnès en uns paràmetres que sembla que el duen a la resolució. El to rotund de Putin, que ha deixat clar que “no hi alternativa a Minsk” -referint-se al marc acordat amb la Unió Europea-, apunta la idea de la pau i planteja si Ucraïna s’acosta al final de túnel.
Durant dos anys de guerra civil, la situació se’ls en va anar de les mans, tant als aliats occidentals com al Kremlin, que finalment va imposar l’agenda del conflicte. Putin ni de bon tros està claudicant, ni tampoc fent un canvi de cromos Ucraïna/Síria, però sí modulant la coneguda doctrina del ressentiment cap a posicions pragmàtiques: si hi ha intervenció a Síria no hi pot haver alhora escalada a Ucraïna, perquè no es poden mantenir dos fronts oberts. I més tenint en compte que les sancions econòmiques continuen fent mal a la societat russa. És una incògnita potent esbrinar fins a quin punt la inquietud que provoca el clima de confrontació propera, afegida a la baixada dels nivells de prosperitat, podria diluir l’exaltació patriòtica expressada ara en el més del 70% de popularitat del Kremlin. Potser sí que Putin s’ensuma que el drama d’Ucraïna pot tenir data de caducitat de cara al mercat intern rus, i s’hi avança. El conflicte anava camí de cronificar-se entre descongelats i recongelats intermitents, i la perspectiva de convertir el Donbass en una mena d’estat fantasma a l’estil de Transnístria, Abkhàzia i Ossètia del Sud podria generar més rebuig que no pas suport en l’opinió pública.
Urnes sense calendari
Posats, doncs, a oferir adrenalina patriòtica als consumidors interns, millor la provocada per proeses exteriors amb objectius imperials que no les provinents de fronteres properes on la gent és gairebé compatriota i parla la mateixa llengua o bé una d’agermanada.Sembla, doncs, que l’anomenat quartet de Normandia encarregat de l’operatiu negociador -Rússia, els russòfons del Donbass, el govern de Kíev i l’OSCE- comença a moure peces. De moment es tracta de recollir els bocins d’una trencadissa de dos anys, i procurar que les eleccions locals de demà diumenge surtin bé, que es respectin els resultats tant allà on guanyin les llistes del president Poroixenko com les dels opositors hereus del Partit de les Regions del desaparegut Ianukóvitx.
L’anomalia de demà és que no es posaran urnes al Donbass. Però, amb tot, és una anomalia venial si es té en compte que a la regió russòfona les eleccions locals estaven convocades unilateralment -el 18 d’octubre a Donetsk i l’1 de novembre a Lugansk- i que han estat cancel·lades pels dos governs secessionistes a l’espera de negociacions. Les més complicades, a més de les de desarmament, són les que decidiran l’organització territorial d’Ucraïna i el format d’autonomia del Donbass.
Segons l’ONU, la guerra civil ucraïnesa ha deixat més de 5.000 morts, uns 11.000 ferits i mig milió de desplaçats: entre els quals hi ha un 27% de nens i un 21% de gent gran i discapacitats. Un 65% dels desplaçats són dones. Alemanya i Polònia són els països que més refugiats han acollit, si bé la majoria no s’han allunyat gaire de casa. No és descartable que els 25 anys del final de l’URSS, a finals del 2016, agafi russos i ucraïnesos guarint ferides i elaborant els respectius dols.
