Ucraïna s’escalfa i es recongela
A Ucraïna no està passant res que no se sabés que passaria. Durant la signatura dels acords de Minsk s’albiraven esclats bèl·lics com els de fa unes setmanes a Màrinka. A Minsk es va acordar -sense que quedés escrit enlloc- congelar el conflicte, però a tan baixa intensitat que tothom donava per fet que qualsevol escalfament conjuntural podria provocar un desglaç controlable. O potser també un mullader imprevisible. I això dependria tant de l’impacte que Vladímir Putin hi apliqués com dels ritmes de frenada un cop fets els avisos al govern de Kíev, a la Unió Eurpea i a l’OTAN. ¿I què hauria mogut Putin a provocar l’esclat de Màrinka? D’entrada jo diria que el termòmetre. A Rússia se sap que durant l’hivern es fortifiquen posicions i l’estiu convida a fer avenços estratègics. I és el que ha començat a passar al Donbass. També cal no perdre de vista que els trets a Màrinka han sigut simultanis a l’entrada en vigor de la llei russa que veta les ONG estrangeres i les qualifica d’“indesitjables”, alhora que es publicaven les llistes de personalitats occidentals “no grates” a Moscou, com a resposta als noms russos vetats per Washington i Brussel·les. Una simultaneïtat pròpia de marcs mentals estratègics.
Putin anirà movent peces en el tauler d’escacs que per a ell és l’Europa Oriental i Ucraïna procurant que cap jugada se li escapi de les mans com li va passar el febrer del 2014 quan el president ucraïnès, Ianukóvitx, va haver de fugir. Putin també té una data al cap, que és el 2018, l’any que Rússia organitza el Mundial de futbol, un esdeveniment que, com el Jocs Olímpics de Sotxi, anuncia un màrqueting envoltat de conats armats i/o d’iniciatives diplomàtiques d’intensitat diversa.
I mentrestant a l’est d’Ucraïna pren forma una cosa semblant a un nou ens polític-territorial, mig estat fantasma mig protectorat rus, amb imaginari propi. Els llibres d’història que es reparteixen a les escoles de Donetsk i de Lugansk menystenen els efectes del Holodomor -la fam provocada per Stalin, que va matar més de dos milions de persones- i neguen que fos un genocidi. Alhora, s’acusa el nacionalisme ucraïnès de silenciar la complicitat amb el nazisme i de destacar tot allò que serveixi per allunyar i separar Ucraïna i Rússia. La malfiança dels russòfons s’alimenta també d’actes desafortunats de Kíev com ara nomenar el dirigent de l’extrema dreta Dmitro Iàroix conseller de l’estat major, i l’expresident georgià Mikhaïl Saakaixvili -enemic declarat de Putin- governador d’Odessa. Fets gens apaivagadors, que empenyen els administradors governamentals al Donbass -que viuen el dia a dia del camp de batalla- a advertir que la guerra durarà i que calen diners.
De moment Brussel·les ha concedit a Ucraïna un crèdit-rescat que no arriba als 2.000 milions d’euros. Una operació que intenta completar iniciatives com la de l’Agència de Modernització d’Ucraïna, que aplega diversos oligarques coordinats i beneïts intel·lectualment pel pensador francès Bernard-Henri Lévy. La discussió de fons, però, continua sent si l’OTAN hauria de transferir o no armes a Ucraïna si finalment els acords de Minsk quedessin en no res. I és que les perspectives no són gens amables: ara mateix res garanteix poder desplegar el pla polític que preveu la concessió d’autonomia al Donbass, ni la convocatòria d’eleccions municipals a tot el territori ucraïnès, incloent-hi l’est russòfon. De moment, els Kalàixnikovs s’imposen a les urnes.
