AMÈRICA LLATINA

Veneçuela i el negoci de la democràcia

Henrique Capriles reapareix i genera desconcert en les files de l’oposició

Res del que passa últimament a Veneçuela té a veure ja amb la democràcia: ni amb restituir-la ni de bon tros amb legitimar-la. Com les glaceres tropicals de l’Amèrica del Sud, com el rinoceront negre de l’Àfrica occidental, com el Floquet de Neu, la democràcia veneçolana ha mort. Però el negoci no. I això és, justament, el que està en joc.

Una tesi és que el govern de Nicolás Maduro tira els daus a favor de la seva recuperació econòmica, molt més deteriorada que la seva pròpia supervivència política. En els últims anys, el seu govern ha demostrat ser immune a Juan Guaidó, a Leopoldo López i al mateix coronavirus, per esmentar tres pandèmies recents del panorama polític veneçolà. Les sancions internacionals, en canvi, sí que són un refredat difícil de gestionar. I amb la detenció de l’empresari colombià Alex Saab, principal contractista de Nicolás Maduro, el quadre mèdic es complica.

Des del 2015, l’equip de reporters d’Armando.info, planter del millor periodisme d’investigació del país, segueix la pista de la seva extensa xarxa de negocis. Els reporters van acabar a l’exili i Saab, acusat de blanqueig de diners, va ser detingut a l’estiu a Cap Verd a petició de la Interpol. Allà es va presentar com a diplomàtic i “enviat especial de Veneçuela per a Rússia i l’Iran”, una persona important per al govern veneçolà, sens dubte.

L’any passat ell i el seu soci, el també colombià Álvaro Pulido Vargas, van ser imputats en un tribunal federal del sud de Florida després d’acumular milions a través de societats opaques i de lucrar-se operant amb divises preferencials. El pitjor és que fessin negoci amb el contraban de primeres matèries, mitjançant la importació d’aliments amb una qualitat nutricional d’acudit. Saab i Pulido es van convertir, en paraules d’Ewald Scharfenberg i Roberto Deniz, d’Armando.Info, “en magnats de la fam col·lectiva”. Per totes aquestes raons, la seva detenció hauria pogut ser determinant perquè Maduro cedís i alliberés poc més d’un centenar de presos polítics i obrís el meló de la contesa electoral. Pel negoci i en nom de la democràcia, esclar.

La mare de les “jugades mestres”

A l’altre costat del tauler hi ha ara Henrique Capriles, l’únic líder de l’oposició que ha estat a punt de derrotar Maduro a les urnes i que des de llavors (el 2013!) havia quedat en un discret segon, tercer o més aviat cinquè pla. La constructora brasilera Odebrecht va aportar 15 milions de dòlars a la seva campanya, a condició que respectés els contractes d’obres públiques a càrrec de la multinacional d’enginyeria. Capriles va perdre. I segons Armando.info Maduro, el guanyador, va rebre 35 milions.

Que Capriles mogui fitxa a favor de les parlamentàries del desembre significa desatenció a la presidència interina que va impulsar el diputat Juan Guaidó i que va acabar, almenys simbòlicament, el 30 d’abril del 2019, amb el fracàs de l’alçament militar dirigit per Leopoldo López. Guaidó -cada cop més lluny de complir cap de les seves tres promeses: cessament de la usurpació, govern de transició i “eleccions lliures”- continua generant titulars atractius, com el d’un acord entre Veneçuela i l’Agència Antidrogues dels Estats Units (DEA) per lluitar contra el narcotràfic. I poca cosa més. Amb l’oposició dividida, Maduro sempre guanya.

La de Guaidó, que semblava una jugada mestra -fer servir el poder legislatiu per reduir l’executiu-, ha perdut momentum i prestigi. Al final del seu primer any, les denúncies de maneig indegut de fons van esquitxar la seva gestió a Colòmbia. I, més endavant, un escàndol més gran: el de la compra de diputats de la comissió de control a favor dels negocis d’Alex Saab als Estats Units (i que també va documentar Armando.info ). Es tractava de diputats de segona línia tant del partit Primer Justícia (de Capriles) com de Voluntat Popular (Guaidó i López). El panorama és desolador, i encara més si es consideren altres portaveus de l’oposició, la proposta dels quals és demanar una intervenció militar estrangera.

A Veneçuela hi ha en marxa un complex moviment d’actors, amb un mapa de trames que, per més que especulem, no coneixem. La paradoxa és acabar repetint l’escenari del 2005 i que, a base d’una abstenció generalitzada, Maduro salvi els seus negocis i quedi com el “demòcrata” de la història.