OBSERVATORI DE L’EST

Zeman-Babis: El populisme ofega Praga

Difícilment podia imaginar l’admirat i plorat president txec Václav Havel que designar el 1998 Milos Zeman com a primer ministre seria -a mitjà termini- un dels actes polítics més enverinats dels que es van idear al Castell de Praga. Havel va morir el 2011 i no va viure prou per veure’n les últimes conseqüències: el que pot passar després que Milos Zeman hagi estat reelegit president de la República. Un Zeman que ha culminat la seva mutació des de la socialdemocràcia de l’històric partit CSSD fins a un populisme disposat a ser tan ultranacionalista com el de Marine Le Pen i el de l’hongarès Viktor Orbán: euroescepticisme -o antieuropeisme-, fascinació per Vladímir Putin, hostilitat contra els immigrants i un desacomplexat menysteniment dels mitjans de comunicació i del periodisme crític. A més, Zeman fa tàndem amb un primer ministre de la seva corda, Andrej Babis, líder del partit ANO, que, embolcallat en les proclames contra la corrupció, qüestiona l’euro alhora que manté els refugiats en el punt de mira.

Babis havia estat anomenat el Trump txec, un títol que alguns s’estimen més atribuir a Milos Zeman perquè hi veuen més afinitat. I caldria demanar-se: ¿què se n’ha fet d’aquella Txecoslovàquia -República Txeca a partir del 1992- capdavantera en la cultura democràtica a Europa, que el 1968 va plantar cara a l’URSS i que el novembre del 1989 va enderrocar el comunisme després de 12 dies de revolta cívica? ¿Com aquella CSSD socialdemòcrata, clandestina i resistent ara és residual i el seu líder, Zeman, comparsa de les esferes ultres?

Just acabada la Guerra Freda, els txecs van ser els primers a assajar el model de Margaret Thatcher i es veia venir que el neoliberalisme que es gestava a Praga seria un dels més compulsius i líquids d’Europa. Jiri Pehe, assessor i amic de Havel, no va parar d’alertar-lo: les noves democràcies de l’Est tenien prou temps per capbussar-se en el capitalisme però ben poc per rescatar o construir els valors democràtics. L’entrada a la UE el 2004 i la immediata depressió econòmica del 2008 van deixar les democràcies de l’Est paralitzades, o potser paralítiques. Jiri Pehe en diu “democràcies a mig fer”.

El 8, sempre el número 8

Quina cara posarà el flamant president Zeman quan Txèquia commemori els 50 anys de l’entrada de les tropes del Kremlin per esclafar la Primavera de Praga i detenir-ne el líder, Alexander Dubcek? Cinquanta anys no són tants. ¿Com podrà Zeman renovar la fascinació per Putin tenint de rerefons les imatges dels resistents del 21 d’agost del 1968 barrant el pas als tancs? Els txecs pensen que els anys acabats en 8 tenen una inquietant càrrega de premonició que s’acaba complint i revelant: el 1918, el de la República independent creada per Tomas Masaryk i destruïda el 1938 pels nazis davant la impotència del president Eduard Benes, que la recuperaria el 1945. Però no va poder impedir que Moscou la segrestés el 1948. Semblava que la Revolució de Vellut de Havel del 1989 havia fos per sempre el malefici, però no. Milos Zeman i Andrej Babis l’han restablert aquest 2018. I a Praga l’ofec podria fer-se insuportable, com en els pitjors temps.

Etiquetes