Internacional 18/06/2018

L'acollida d'Espanya a l''Aquarius': un regal enverinat

Cinc claus per entendre com aquest precedent amenaça el futur dels rescats al Mediterrani Central

Cristina Mas
6 min
Arsenio G. Cores: “El sistema d’asil està col·lapsat a Espanya”

BarcelonaLa decisió del govern de Pedro Sánchez d'acollir els 629 migrants a bord de l''Aquarius rebutjats per Itàlia i Malta ha permès trobar una sortida a una situació desesperada, però, com alerten les ONG, genera un precedent que posa en perill la continuïtat de l'operatiu de rescat de nàufrags davant les costes de Líbia. El tancament dels ports italians a les embarcacions humanitàries està tenint conseqüències en forma de més morts al Mediterrani.

Un viatge de 1.400 quilòmetres no és humà, ni s'ha de repetir

La primera resposta de SOS Mediterranée i Metges Sense Fronteres, les ONG que gestionen l''Aquarius', a l'oferiment de Sánchez va ser: "Moltes gràcies, però no ho podem acceptar". El vaixell estava sobrecarregat (té capacitat per a 500 persones) i, com la resta d'embarcacions humanitàries, està pensat per acollir els nàufrags de les pasteres només durant unes hores, fins que se'ls pot transferir als guardacostes o a l'exèrcit italià perquè els portin fins a terra ferma. A contracor, els responsables de la missió van acabar acceptant l'oferiment, quan el govern italià va anunciar que posaria un vaixell dels guardacostes i una embarcació militar per portar la majoria dels nàufrags i "escortar" l''Aquarius' fins a València. Les ONG van valorar totes les alternatives i fins i tot es van plantejar llogar un avió a Sicília perquè, un cop desembarcats, els migrants poguessin arribar a Espanya. Finalment no va ser possible res d'això i 629 homes, dones i criatures, que han suportat mesos de privacions i tota mena d'abusos a Líbia, que havien passat pel trauma de fer-se a mar en una pastera i alguns dels quals estan ferits o malalts, van haver de suportar un viatge de cinc dies, amb mala mar i menjant barretes energètiques i taronges. Un tracte que hauria resultat impensable si els nàufrags haguessin sigut els passatgers europeus d'un creuer al Mediterrani. Cal tenir en compte, a més, que, durant el trajecte, més el que triguin a tornar a estar operatives, reabastir-se i tornar fins a la zona de rescat, les embarcacions de les ONG no poden continuar salvant vides. I a més del cost humà, l'econòmic també s'ha de tenir en compte: embarcacions de rescat com l''Open Arms' gasten entre 6.500 i 7.200 euros en combustible, manteniment i salaris de la tripulació professional cada dia que naveguen.

Les disputes es resolen a terra, no al mar

En un incendi, l'única prioritat és apagar el foc. Després ja vindrà el moment de les preguntes, de buscar culpables i pensar solucions. El mateix hauria de passar al mar davant d'un naufragi: les disputes es resolen a terra, no utilitzant les vides humanes en perill com a xantatge. I això és precisament el que ha fet el ministre de l'Interior italià, l'ultradretà Matteo Salvini, amb l''Aquarius'. La seva decisió de tancar els ports italians a l'embarcació humanitària, que després ha fet extensiva a les embarcacions de rescat de totes les ONG, és il·legal: Itàlia havia coordinat els rescats (de fet, 400 dels nàufrags a bord de l'Aquarius, li havien sigut transferits per vaixells de la marina i dels guardacostes italians) i, segons el dret marítim internacional, era el país responsable de donar un port segur per desembarcar els migrants, que no necessàriament ha de ser el més proper, però sí que ha de ser dins del seu territori.

Un precedent perillós per als pròxims rescats

Salvini està intentant forçar els socis europeus a repartir els migrants que naufraguen davant de Líbia, en lloc que com fins ara tots desembarquin a Itàlia. El ministre ultradretà ja ha advertit a dues embarcacions humanitàries que ara mateix treballen a la zona de rescat, el 'Seefuchs' i el 'Lifeboat', que s'hauran de buscar ports fora d'Itàlia si salven nàufrags. Una altra il·legalitat, perquè el dret marítim no fa distinció entre vaixells humanitaris, de salvament marítim, militars o comercials. Fins i tot un vaixell militar nord-americà que es va trobar amb una pastera dimarts davant les costes de Líbia, i va deixar al mar els cossos de 12 nàufrags, no va poder desembarcar els 41 supervivents que portava fins dissabte.

El govern italià ha confós deliberadament dues coses diferents: l'obligació de desembarcar en un port segur els nàufrags i la responsabilitat d'acollir-los. És cert que el sistema d'acollida europeu no funciona i carrega la responsabilitat sobre els estats fronterers, però una cosa és solucionar això i l'altra deixar la gent abandonada al mig del mar. Alhora Salvini viatjarà aquesta setmana a Trípoli per aprofundir els acords de control migratori que va establir el seu predecessor, Marco Minniti, amb el govern de Trípoli, un dels tres que es disputen el poder en una Líbia que s'ha convertit en un estat fallit. És un exemple més de la política europea d'externalització de fronteres, que consisteix a finançar els aparells de seguretat de països tercers (ja ho fa amb 35 estats, dels quals 31 són dictadures o règims sense garanties democràtiques) per frenar els migrants lluny de les fronteres d'Europa. Una política contraproduent i que a més permet a aquests règims jugar amb la immigració com a instrument de pressió política i com a moneda de canvi. Tot apunta que, com feia el vell rais Muammar al-Gaddafi, el govern de Fayez al-Sarraj està aprofitant també la pressió migratòria permetent la sortida de pasteres per renegociar un acord més favorable.

Mapa dels acords d'externalització de fronteres.

El resultat: més morts al Mediterrani Central

Amb l''Aquarius' fent el seu particular viacrucis fins a València i l''Open Arms' en reparació al port de Borriana, ara només hi ha dos vaixells d'ONGs a la zona de rescat: les petites embarcacions que Salvini ha deixat clar que no desembarcaran a Itàlia. Els vaixells humanitaris han sigut els responsables aquest any de més del 40% dels salvaments. També hi ha guardacostes italians, que han rescatat un 18% dels nàufrags localitzats aquest any, més o menys tants com l'operació Sofia de la UE. Els vaixells de l'agència europea de vigilància fronterera, Frontex, han rescatat menys del 10% dels nàufrags i els vaixells militars italians aproximadament un 5%.

Activitat de recerca i rescat al Mediterrani central per actor. ISPI

Queda clar, doncs, que si del que es tracta és de treure del Mediterrani Central les embarcacions humanitàries, el nombre de morts al Mediterrani es dispararà, a menys que els estats europeus, que fins ara no ho han fet, es decideixin a organitzar un dispositiu de rescat que funcioni. No ho van fer l'octubre del 2014, quan l'aleshores primer ministre italià, el socialdemòcrata Matteo Renzi, va decidir posar fi a l'operació Mare Nostrum, que costava 7,7 milions d'euros mensuals a les arques italianes, i que va salvar la vida a més de 150.000 persones durant un any. Renzi s'esperava que la seva retirada forçaria els socis de la UE a reaccionar i no va ser així. Van ser les ONG les que van cobrir el buit, mentre l'operatiu europeu, anomenat Tritó, ja no prioritzava el salvament, sinó la vigilància fronterera, amb patrulles molt més lluny de la costa de Líbia. El que està en joc, ara mateix, és precisament la idea que hi ha d'haver vaixells destinats específicament a salvar vides a la ruta migratòria més perillosa del món.

I si hi ha menys embarcacions destinades al resat, els nàufrags queden a expenses dels capitans dels vaixells que transiten per la zona, que tenen l'obligació de socórrer totes les barques en perill. Només aquest cap de setmana set mercants han rescatat un total de 522 supervivents i un cadàver davant les costes de Líbia, que han sigut transferits als guardacostes italians. La patronal europea dels armadors ja s'ha cobert les espatlles advertint aquesta setmana que els vaixells comercials no són els adequats per fer rescats i que tancar els ports italians als nàufrags posarà en perill més vides.

Els fluxos es mouen cap a la ruta entre el Marroc i Espanya

La història ha demostrat que cada cop que es tanca una ruta migratòria se n'obre una de nova. Els canvis no són immediats, però les tendències es poden intuir. L'acord entre la UE i Turquia, el 2016, per aturar els migrants que arribaven a les illes gregues ha contribuït a rebaixar els fluxos però va suposar un repunt de la ruta entre Líbia i Itàlia, molt més mortal. El maltractament sistemàtic que pateixen els migrants en el seu trànsit per Líbia i l'hostilitat italiana poden contribuir ara a empènyer els fluxos més cap a l'oest, entre el Marroc i Espanya, ja sigui cap a l'estret de Gibraltar i el mar d'Alborán (on aquest cap de setmana han sigut rescatades un miler de persones sense atraure l'atenció mediàtica que ha rebut l''Aquarius') o entre les costes de l'Àfrica Occidental i les illes Canàries, com va passar el 2006. Sigui com sigui, segons les dades de l'ACNUR, el nombre d'arribades a Espanya, Itàlia i Grècia pràcticament s'ha igualat.

Europa naufraga  en la gestió  de la immigració
stats