Un aliat incòmode

Analista de Con Copia a EuropaAl cop d’estat fallit a Turquia se li han buscat molts noms. Potser un dels més adequats i irònics és el de “cop de les xarxes socials”. No només perquè el president Erdogan, conegut per demonitzar Twitter i els seus cosins, va recórrer a FaceTime per exhortar els seus seguidors a ocupar els carrers i defensar el règim, sinó perquè és a través de les xarxes socials que seguim batec a batec els esdeveniments a Ankara i Istanbul. També a través de les xarxes vam anar descobrint la manera com la comunitat internacional reaccionava davant els esdeveniments.

Les primeres respostes van ser tèbies -destaquen la del secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, o la de l’alta representant de la Unió Europea per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini- i sorprenien per no condemnar un cop d’estat en un país considerat aliat en diversos fronts. No només pel que fa a la pertinença a l’OTAN, sinó en altres àmbits clau aquests dies com són la lluita contra l’autoanomenat Estat Islàmic o la gestió de la crisi de refugiats. Al cap i a la fi, Washington necessita, entre altres, la base d’Incirlik per desplegar les seves forces a la regió, i va ser fa pocs mesos -el març passat- que la Unió Europea va prometre als líders turcs no només augmentar els 3.000 milions destinats a Turquia per atendre els refugiats, sinó sobretot desbloquejar el procés d’adhesió al club comunitari. Recordem que a aquest últim només hi poden pertànyer els estats que acceptin els valors i principis de la Unió, entre els quals despunta la democràcia. No són pocs els que es lamenten que en el seu moment van ser al·legats polítics els que van frenar un procés d’adhesió probablement beneficiós per a totes dues parts, però ara per ara és inviable.

El govern d’Ankara és un aliat incòmode. Així ha sigut durant molts anys. La realpolitik ha sigut, en ocasions, l’únic fonament per justificar les bones relacions i la subscripció d’acords. Turquia és avui un estat afeblit, obligat a enfrontar-se a nombrosos fantasmes domèstics i externs, alguns de collita pròpia. Un estat del qual, malgrat tot, depèn en gran mesura la solució de molts dels nostres mals. Els seus líders en són conscients, i aquests últims mesos no han dubtat a reforçar el seu estatus a la regió, notablement erosionat quan, arran de la Primavera Àrab, va perdre força.

Turquia no s’ha limitat a servir-se de la crisi de refugiats per suavitzar de nou Berlín i companyia. Ha acostat postures amb l’Aràbia Saudita reforçant l’eix sunnita, no ha hagut d’abandonar la seva pretensió de veure Baixar al-Assad derrocat com a president per recuperar les relacions optimistes amb Rússia, i ha evitat provocar l’Iran. Fins i tot ha acceptat restablir relacions amb Israel malgrat els seus llaços amb Hamàs. Tan sols se li resisteix -en silenci- Egipte, un país on l’islamisme s’ha convertit en la bèstia negra de la qual cal fugir. Ankara és un aliat incòmode però irreemplaçable. Va haver de ser Obama qui ho deixés clar i obrís la veda amb un missatge a les xarxes socials que donava suport sense embuts al règim turc. No es van fer esperar els duplicats.