15/10/2015

Els aliats de Cameron

3 min

Brussel·les ja ha passat pel trauma de digerir alguns nos històrics al projecte europeu. El no majúscul de França i Holanda, que va fer fracassar la Constitució europea, o el no minúscul d’una Irlanda que va votar tossudament contra els tractats de Niça i Lisboa, i es va veure obligada a repetir els referèndums una segona vegada fins que va guanyar el sí. Però és només el Regne Unit qui, per segon cop, vol tornar a consultar els britànics sobre la continuïtat de la seva pertinença a la Unió.

Londres vol renegociar la relació amb la UE però continua sense fer pública la llista de condicions indispensables per seguir formant part d’una Unió “reformada”. David Cameron allarga al màxim la fase de les consultes bilaterals perquè sap que, en aquesta UE desorientada, el calendari li juga en contra. Un cop Downing Street ensenyi les cartes, la discussió canviarà de pell.

Alemanya i França -que, malgrat la unitat que pretenen exhibir, continuen tenint visions diferents sobre la UE i les reformes que li calen per ser més funcional- obriran el seu propi debat. Cameron haurà de negociar i convèncer un eix franco-alemany que podria tenir data de caducitat. Les eleccions presidencials a França estan previstes per a l’abril o el maig del 2017. La cancelleria alemanya es renovarà el setembre d’aquell any. I és abans de finals del 2017 que Cameron s’ha compromès a fer la consulta.

Al Regne Unit els partidaris del no també acceleraran la càrrega contra un govern que, ja abans de començar a negociar, haurà fixat massa baix el preu de la seva continuïtat a Europa.

Brussel·les, al·lèrgica no només a les consultes sinó a tot el que pugui implicar un canvi profund dels tractats i un nou procés de ratificacions, comença a parlar de risc de contagi. Ara que les institucions europees no aconsegueixen recuperar els nivells de credibilitat i confiança que tenien abans la crisi, la idea de sotmetre la UE a examen podria guanyar adeptes en altres països. “Aquesta no serà una Europa a la carta”, advertia el president francès la setmana passada a les forces més euroescèptiques de l’Eurocambra. “A qui no li agradi aquesta UE, que marxi”, li deia a la líder de Front Nacional, Marine Le Pen. Però, en realitat, ningú a Brussel·les, ni a París o Berlín vol cap consulta sobre la Unió.

Més referèndums a Europa

Al desembre ja hi ha un referèndum previst a Dinamarca per consultar els danesos si volen seguir quedant al marge de la justícia europea -com fins ara- o bé si renuncien a l’ opt-out que tenen i se sumen a la cooperació judicial dels seus socis. A les institucions europees es tem que la campanya s’acabi convertint en un plebiscit sobre la Unió. La dreta danesa -els conservadors, els populistes xenòfobs del Partit del Poble i l’Aliança Liberal- han emès un comunicat de suport a Cameron en les seves negociacions. A Polònia, el partit Llei i Justícia, de Kaczynski, ja ha promès que, si guanya les eleccions del 25 d’octubre, convocarà un referèndum sobre l’entrada a l’euro. Marine Le Pen ha dit més d’un cop que després del Brexit -la sortida del Regne Unit de la UE- vindrà el Frexit -la sortida de França.

Quan arribi el moment, Cameron no estarà sol negociant a Brussel·les. El problema és que tots els seus aliats, per ara, sembla que el vulguin fora de la Unió, i ell pretén just el contrari.

stats