Una altra primavera europea
La primavera populista no acaba d’arribar. Marine Le Pen i Geert Wilders ja la van anunciar a principis del 2017 mentre comptaven els dies per a les eleccions holandeses i franceses que havien de suposar el salt endavant definitiu de la dreta radical europea instal·lant-se en el poder. L’un i l’altre es van quedar a l’oposició, però la dreta radical i xenòfoba ha seguit sumant escons arreu d’Europa fins a arribar al govern d’Itàlia. Ara és el líder de la Lliga, Matteo Salvini, qui lidera la construcció d’un nou front que aspira a consolidar-se com un dels grups polítics decisius en el pròxim Parlament Europeu, que sortirà de les eleccions del maig. L’entesa entre Salvini i Le Pen ja està lligada des de fa mesos. A l’octubre, a Roma, ja van advertir que tenien a punt per al 2019 “la revolució del seny”. És el segell d’aquesta nova extrema dreta evolucionada. Vestida de pragmatisme i disposada ja no a destruir la Unió Europea des de dins, com proclamava Marine Le Pen fa uns anys, sinó a aconseguir dominar l’agenda política de les institucions comunitàries.
A mesura que creixia electoralment, aquest front de dreta radical s’ha fet cada cop més heterogeni, amb interessos nacionals contraposats -Hongria vol tancar fronteres i Itàlia reclama més solidaritat interna per part de la UE en el repartiment dels migrants- i aliats internacionals de signe completament diferent -l’oposició frontal a la Rússia de Putin que es respira a Varsòvia no té res a veure amb la bona entesa que es busca des de Roma-. Però, de moment, la conquesta final és prou llaminera per obviar les diferències, que hi són. Per això cada cop les etiquetes ens queden més buides de matisos.
L’objectiu ara és imposar un canvi de rumb a la Unió. I en aquesta transformació, la batalla política i la cultural van agafades de la mà. Matteo Salvini, de visita a Polònia, advertia aquesta setmana a Varsòvia, acompanyat de Jaroslaw Kaczynski, líder del partit governamental Llei i Justícia, que cal un “renaixement dels veritables valors europeus” i prometia un pla d’acció conjunt per als pròxims mesos.
El 2019, un any decisiu
La dreta populista i xenòfoba torna a exhibir musculatura, capacitat de lideratge i la força d’una suposada aliança internacional que multiplica adeptes. Cal veure, però, si aquesta serà finalment la seva victòria o la seva feblesa. El 2019 es pot convertir en l’any de l’assalt definitiu de l’extrema dreta o, com apunta l’analista Gideon Rachman al Financial Times, l’any en què “el projecte populista s’enfonsa en la incoherència”.L’aposta per la sobirania identitària que teòricament havia de suposar el Brexit ha quedat entrampada en una negociació impossible condemnada al descontentament. Els esforços mobilitzadors de Steve Bannon arreu de la UE topen amb els recels nacionals de les fins ara veus cantants d’aquesta “Europa de les nacions”. “Bannon és americà, no europeu”, deia Marine Le Pen fa uns mesos quan li preguntaven per l’estratègia de la plataforma que ha organitzat l’antic assessor de Donald Trump. Però malgrat les incoherències en les agendes, en els lideratges i en les intencions de totes aquests forces que creixen a l’ombra de l’euroescepticisme, la seva principal força continua sent la falta d’alternatives reals en l’oferta que les famílies polítiques tradicionals preparen per als pròxims comicis europeus.
