AMÈRICA LLATINA

L’alvocat que esmorzes està assecant la zona central de Xile

Aquest macrocultiu, sumat al canvi climàtic, martiritza els locals

“Tinc aigua gràcies al dipòsit que hi ha allà”. Zoila Quiroz apunta amb el dit una bassa de 10.000 litres que comparteix amb set famílies més i que, cada dilluns i divendres, reomple un camió cisterna. L’Ajuntament de Petorca, un poble d’interior situat uns 200 quilòmetres al nord de Santiago, subministra una ració diària d’uns 50 litres d’aigua a més de 3.500 persones que viuen a la conca del riu del mateix nom. És la meitat del mínim establert per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La Zoila té 72 anys, està jubilada i viu amb la família de la seva filla a Quebrada de Castro, una localitat rural als afores de Petorca. “Visc aquí des de fa 40 anys. Abans en aquesta vall hi havia aigua al canal i animals, teníem vinyes i fèiem vi”, recorda. Avui cultiva llimoners i algunes plantes, i només cria gallines que, a sobre, se li mengen les guineus assedegades que es colen a la seva parcel·la a buscar aigua. A través d’un sistema de purificació, aprofita l’aigua de la rentadora per regar i ha hagut de prescindir del vàter: “Vam fer un forat a terra perquè no teníem altre remei, gastàvem massa aigua”, es lamenta. Parla amb impotència perquè mentre ella ha de fer mans i mànigues per estalviar aquest recurs, el seu veí, propietari d’una de les grans plantacions hortícoles de la zona, rega centenars d’hectàrees d’alvocats amb dos acumuladors d’aigua que semblen piscines gegants.

Fa més d’una dècada que aquesta zona del Xile central pateix una greu sequera provocada pels efectes del canvi climàtic i per l’activitat dels agroexportadors que cultiven l’alvocat que es ven a Europa, els Estats Units, la Xina i l’Argentina. Un quilo d’aquest fruit necessita entre 400 i 2.000 litres d’aigua. “Primer, en van plantar a la falda de les muntanyes i van assecar el riu i els pous. Després va deixar de ploure”, resumeix la Zoila. A partir del 2000, grans empresaris, alguns vinculats al poder polític, es van instal·lar a la província de Petorca i van substituir el bosc originari per aquests cultius. Avui al riu Petorca no s’hi veuen més que pedres, males herbes i gossos vagabunds que hi deambulen.

La privatització de l’aigua

Xile és, segons diversos experts, el país del món amb el mercat de l’aigua menys regulat. El professor de la Universitat d’Arizona Carl Bauer, que ha estudiat el model xilè, el qualifica d’“exemple paradigmàtic” que “exclou la funció essencial de l’administració d’intervenir efectivament en el mercat en virtut del seu rol tutelar d’un bé públic i, a més, vital i escàs”, apunta. L’aigua de Xile pertany a l’estat, però amb la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990) es va instaurar un model de mercat que va privatitzar aquest recurs a través de l’entrega de drets d’ús i va obrir les portes a vendre’l, llogar-lo o especular-hi. “Els drets dels particulars sobre les aigües n’atorgaran la propietat als seus titulars”, estableix la carta magna. L’estat atorgava drets d’ús d’aigua de forma gratuïta i a perpetuïtat a empreses nacionals i estrangeres, sense ni tan sols considerar la disponibilitat hídrica de les conques. La del riu Petorca té un atorgament de drets d’ús 12 vegades superior al que li correspondria.

Un estudi publicat recentment per investigadors de la Universitat de Les Amèriques a la revista científica Water indica que la concentració i la desigualtat en la distribució dels drets d’ús de l’aigua són extremadament elevats a tot el país: l’1% dels propietaris registrats concentren el 79% del volum total de l’aigua disponible. Carolina Vilches és directora de l’Oficina d’Assumptes Hídrics de l’Ajuntament de Petorca i treballa amb els afectats per la sequera: “És com un tauler d’escacs: els que tenen diners, la zona verda, i els que no en tenen, la marró”, es queixa mentre observa el contrast entre la falda exuberant de la muntanya i la conca àrida i assecada. “Aquesta comunitat era de pagesos i horts, però ara estem acabant amb aquestes formes de vida i molts dels coneixements s’estan perdent”, explica.

La nova Constitució

L’emergència, que amb la pandèmia encara s’ha agreujat, ha obligat el govern local a comprar aigua als mateixos propietaris de les grans plantacions per distribuir-la entre els veïns perjudicats per la sequera. Un negoci rodó. “Les autoritats inverteixen en l’emergència en lloc d’invertir en infraestructura i instal·lar xarxes d’aigua potable”, critica Vilches.

Fa nou anys que una reforma del Codi d’Aigües dona voltes al Congrés, però la seva tramitació ha avançat a pas de tortuga. Ara, però, l’esperança recau en la nova Constitució que el país escriurà a partir de l’abril, i en què el habitants de la zona esperen plantejar una nova relació entre propietat i sobirania de l’aigua. Un nou model que faci brollar l’aigua de nou.