L’ambaixador britànic als EUA dimiteix i posa Johnson a la diana

LondresLa campanya de les primàries de Boris Johnson per al lideratge del Partit Conservador i la successió de Theresa May a Downing Street es complica quan falten només dues setmanes perquè es faci efectiu el relleu. L’exalcalde de Londres va ser acusat ahir de provocar la dimissió de l’ambaixador britànic als Estats Units, Sir Kim Darroch, després que refusés donar-li suport explícit davant les crítiques i els insults que el president dels Estats Units, Donald Trump, li havia etzibat a través de Twitter. Johnson, favorit de totes les enquestes per ser el pròxim inquilí de Downing Street, va tirar pilotes fora a l’hora de pronunciar-se sobre la polèmica entre Darroch i Trump durant la celebració, dimarts al vespre, de l’únic debat cara a cara contra el seu rival, l’actual ministre d’Exteriors Jeremy Hunt.

Segons diferents informacions de la premsa britànica, que citaven fonts diplomàtiques de Whitehall -el cor del poder polític i de l’administració del Regne Unit-, Darroch hauria dimitit al comprovar que Johnson l’havia col·locat en una “posició insostenible”, com va assegurar en la seva carta de dimissió.

Des de diumenge, aquest experimentat diplomàtic, exambaixador davant la Unió Europea (UE), i cap de la legació davant de la Casa Blanca des del 2016, es troba enmig de la més greu tempesta diplomàtica entre Londres i Washington de les últimes dues dècades arran de la filtració d’uns memoràndums confidencials en què Darroch qualificava Trump d’“inepte, incompetent i insegur”.

Seguint l’estil de tuitaire pinxo i perdonavides, entre dilluns i dimarts Trump va etzibar unes verinoses crítiques a les xarxes contra l’ambaixador i també contra la primera ministra, Theresa May.

Insults sense precedents

Trump titllava Darroch de “pompós, ximple i molt estúpid”. A més, va assegurar que la Casa Blanca no tractaria més amb ell, arribant, fins i tot, a retirar-li una invitació per a un sopar que se li havia fet arribar per dilluns passat al vespre. A May li recordava, com ja va fer l’any passat, que la seva manera de gestionar el Brexit havia sigut “absurda” i que havia provocat un “enorme caos”.

En la seva carta de dimissió, Darroch afirmava l’evidència: “Hi ha hagut una gran especulació al voltant de la meva posició després que s’hagin filtrat documents d’aquesta ambaixada. Vull posar fi a l’actual situació, que fa impossible dur a terme la meva feina tal com voldria, encara que la meva missió no acaba fins a finals d’any”.

En una breu declaració al Parlament, Theresa May, que dimarts havia expressat el seu total suport a Darroch malgrat les primeres piulades crítiques de Trump, va afirmar: “Li he dit que és molt lamentable que hagi sentit la necessitat de deixar el seu càrrec com a ambaixador als Estats Units. De forma molt adient, tot el govern li va donar el màxim suport”. May, en una crítica implícita a Boris Johnson, va demanar a la Cambra que reconegués que tots els diplomàtics britànics d’ofici han de comptar amb el suport de la classe política si es pretén que continuïn donant el millor servei al país.

Johnson, que ahir continuava els diferents actes de campanya, es va limitar a fer una breu declaració per “lamentar la dimissió de Darroch”, ja que “és un magnífic diplomàtic”.

Unes declaracions més aviat hipòcrites que encara van encendre més les ires d’alguns membres del Parlament. Va ser el cas de Sir Alan Duncan, exsecretari d’Estat del Foreing Office, que va assegurar que “Boris Johson, antic ministre d’Exteriors, i que espera ser el nostre futur primer ministre, ha posat Sir Kim Darroch als peus dels cavalls pels seus propis interessos”. “I molta gent al Parlament està molt enfadada”, va afegir.

Per la seva banda, el cap de l’oposició laborista, Jeremy Corbyn, va assegurar que l’episodi posa de manifest què pot significar el lideratge de Boris Johnson i la seva arribada a Downing Street. “És un dia lamentable: un ambaixador britànic es veu obligat a abandonar el seu lloc de treball perquè el possible primer ministre, Boris Johnson, no el defensa davant de Donald Trump i no defensa aquest país”.

Simon McDonald, el funcionari de més alt rang del Foreign Office, va intervenir al comitè d’Exteriors del Parlament per analitzar la crisi. “No és el primer cop que un ambaixador britànic deixa el seu lloc o dimiteix per les accions del govern que l’acull, però normalment són governs amb els quals mantenim relacions problemàtiques, no d’amistat”. McDonald va assegurar també que és la primera vegada que un govern estranger refusa treballar amb l’enviat de Londres.

May té dues setmanes per nomenar substitut

De moment Trump encara no ha piulat sobre la dimissió de Kim Darroch, un silenci que pot trencar en qualsevol moment. Però tant si ho fa com si no, és evident que s’ha sortit amb la seva. Tot i que el govern britànic va donar suport a l’ambaixador britànic dimarts, a la pràctica Trump ja l’havia acomiadat posant-lo a la llista negra un dia abans, quan va assegurar que el seu govern no tornaria a negociar amb ell. Tota una condemna a l’ostracisme que Downing Street no podia permetre’s que s’allargués. La dimissió de Darroch facilita les coses a Londres.

La gran pregunta que planava ahir sobre Westminster és si Theresa May, que encara conservarà plens poders dues setmanes més, gosarà prendre la decisió de nomenar un recanvi o bé ho deixarà per al successor, que gairebé segur que serà Boris Johnson. Qui serà el nou ambaixador britànic a Washington és una qüestió estratègica per a Londres, que s’encamina cap a la sortida de la Unió Europea el 31 d’octubre.

Darroch és un diplomàtic euròfil, però Londres necessita a Washington un amic de Trump, un brexiter de soca-rel, que faciliti les relacions comercials entre els dos països i que posi a l’ordre del dia l’acord de lliure comerç que tantes vegades l’actual administració de la Casa Blanca ha promès a Downing Street un cop s’hagi fet efectiu el Brexit.

Un substitut del gust de Trump que fos un polític -cosa que no seria un cas excepcional però tampoc el més habitual dins de la tradició del Foreign Office- o bé un diplomàtic de carrera pot marcar el futur de les relacions bilaterals, i també el de la moral amb què el nucli dels mandarins de la política exterior britànica vegin la pròxima etapa en solitari, fora de la UE, que s’obre al país.

La crisi oberta també posa de manifest la falsedat del mite de “l’especial relació” entre els Estats Units i el Regne Unit. L’expressió es remunta al 1946, quan, en un famós discurs a Fulton, Missouri, Winston Churchill va encunyar el terme per definir els vincles entre els dos països, alhora que també va parlar del Teló d’Acer.

El cert, però, és que la relació, ja des de la Segona Guerra Mundial, sempre ha sigut desequilibrada: el Regne Unit era un imperi en descomposició i els Estats Units la potència guanyadora contra els nazis, i qui podia fer front al bloc soviètic. Deu anys després, en la crisi de Suez, el president Eisenhower va tallar les ales al primer ministre Anthony Eden en aquella aventura bèl·lica.

Si May nomena un ambaixador no especialment amic de Trump haurà mostrat independència. Si no, en funció del que faci el successor, el rei continauà anant nu.