2017, un any clau per a Europa

Eleccions a França i Alemanya, l'inici de les negociacions del Brexit, la ultradreta i l'amenaça terrorista marcaran l'agenda d'un nou any decisiu a la UE

El 2016 serà recordat com l'any del 'no' a Europa. La decisió dels britànics d'abandonar la UE deixa empremta en un projecte europeu malferit per la crisi de l'euro i la dels refugiats. Són dos moments crítics en la història recent del Vell Continent, en què la solidaritat i els valors humans sobre els quals s'aixeca Europa han estat posats en dubte i s'ha imposat la divisió entre països, l'incompliment dels drets bàsics i, en definitiva, els passos enrere en la construcció europea.

Nous líders per salvar la UE del populisme, per Laia ForèsToca mirar endavant i escrutar l'any que comença, un 2017 farcit de reptes i cites electorals que poden acabar de dibuixar com serà l'Europa de la pròxima generació.

La primera cita: nou president de l'Eurocambra

La primera cita de l'any a Europa ja és d'alta tensió. La segona quinzena de gener el Parlament Europeu elegirà nou president i, a hores d'ara, tot està a l'aire. El fins ara líder de l'Eurocambra, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz,  ha decidit tornar a fer política al seu país amb la perspectiva de disputar la cancelleria a la cristianodemòcrata Angela Merkel. I la vacant que deixa a Estrasburg no se sap encara qui l'omplirà.

Tradicionalment, els dos grans grups al Parlament Europeu, els conservadors i els socialdemòcrates, havien pactat partir-se la presidència de la cambra. Però aquest cop no és així i les negociacions fins a última hora poden acabar de decantar la balança. Ara mateix hi ha dos candidats amb opcions: Antonio Tajani a les files conservadores i Gianni Pittella en les socialdemòcrates. Als quals s'ha d'afegir el dels liberals, l'ex primer ministre belga Guy Verhofstadt.

Cap dels tres no pot guanyar si no hi ha un pacte, amb l'agreujant que si triomfa el conservador la mateixa família política, el Partit Popular Europeu, assumirà la màxima responsabilitat al Parlament, a la Comissió i al Consell. I la resta de grups polítics no ho veuen de bon ull. La cursa és més oberta, i encesa, que mai.

Arrenquen les negociacions del Brexit

Aquesta sí que és una data marcada en vermell al calendari europeu. Encara no està clar quin dia serà però tot apunta que a finals de març. La primera ministra britànica, Theresa May, presentarà la sol·licitud formal a Brussel·les per abandonar la UE i el rellotge començarà a córrer: en 2 anys s'hauran de negociar els termes del divorci. No és una qüestió fàcil.

Brussel·les, i cada una de les capitals europees, obrirà un període de maratonianes reunions on s'haurà de fixar quina relació mantindrà el Regne Unit amb la resta de la UE quan deixi de formar-ne part.

El moll de l'os de la negociació serà com es garanteix l'accés de les empreses (i de la totpoderosa City de Londres) al gran mercat únic que és la UE, una relació que quedarà supeditada a les condicions que s'imposaran als ciutadans europeus que vulguin emigrar al Regne Unit. Tot plegat, un trencaclosques enorme.

L'ombra de l'eurofòbia s'estén

Els Països Baixos obriran al març un ball d'eleccions a Europa aquest 2017. L'ultradretà Geert Wilders, líder del Partit per la Llibertat, encapçala les enquestes de les legislatives holandeses i, tot i que ho tindrà difícil per formar govern en un país on imperen les coalicions, el seu triomf mostrarà la fortalesa del discurs ultranacionalista que s'escampa per Europa.

Per Sant Jordi França anirà a les urnes en la primera volta de les presidencials que, segons diuen les enquestes, guanyarà la líder de l'ultradretà Front Nacional (FN), Marine Le Pen. Més que aquesta, la gran incògnita és qui es classificarà per a la definitiva segona volta, si serà el conservador François Fillon o un socialista, que podria ser Manuel Valls. I quines opcions tindran aquests candidats de frenar, com ja va passar el 2002, l'avenç de la ultradreta cap a la presidència francesa?

Passat l'estiu serà el torn d'Alemanya. La cancellera  Angela Merkel afronta la reelecció amb l'ombra de la força que tindrà al Bundestag el partit populista de dretes Alternativa per Alemanya (AfD). Les enquestes diuen que serà suficient per marcar l'agenda d'un país que fins ara és l'únic que ha fet el deures a Europa en l'acollida dels refugiats.

I per acabar de completar el mosaic electoral a Europa, Itàlia podria anar a les urnes també aquest 2017 en unes eleccions anticipades que la  derrota en referèndum de la reforma constitucional que impulsava Matteo Renzi haurà precipitat. Una cita electoral en la qual Renzi vol recuperar el poder i que el populistes del Moviment 5 Estrelles volen aprofitar per sumar encara més suports.

Alguna cosa per celebrar a Europa?

Europa estrenarà una nova seu a Brussel·les aquest 2017. I ho farà amb tota la pompa de les grans ocasions. És un edifici conegut com l'“ou” per la seva forma, a tocar de l'actual seu, al cor del barri europeu, que ha costat més de 300 milions d'euros. Això just quan el projecte europeu viu la pitjor crisi d'identitat de la seva història i quan s'acumulen aniversaris aquest 2017 que molts voldrien no haver de celebrar. Així, al març farà 60 anys del Tractat de Roma, que va posar les bases del que ara és Europa; una mica abans, al febrer, farà 25 anys del Tractat de Maastricht, que va significar el naixement de la UE i de l'euro.

A l'espera de l'efecte Trump

Per completar la incertesa d'un any d'infart per als europeistes, caldrà veure quina relació estableix el nou president dels EUA, Donald Trump, amb la UE. Amb el TTIP, el gran acord comercial que havia de relligar les economies dels dos grans espais transatlàntics, aturat, res fa pensar que Trump vulgui reprendre aquesta entesa que, a més, té una forta oposició entre bona part de la societat europea. Un bon termòmetre per predir què passarà amb el tractat entre la UE i els EUA és veure com acaba l'acord comercial que els EUA d'Obama van impulsar amb els països del Pacífic i que Donald Trump, en campanya, va criticar amb duresa.