PASSAT OBLIDAT

50 anys de la independència de la colònia ‘catalana’ a l’Àfrica

Guinea Equatorial va ser explotada sobretot per catalans i continua patint el llegat de la dominació
01. Guineans manifestant-se pels seus drets. 02. El llavors ministre Fraga presidint la declaració de la independència. 03. Desfilada de la Guàrdia d’Honor. / EFE

A Espanya li va costar entendre que el colonialisme tenia els dies comptats. En els primers anys de la dècada dels 60 França i el Regne Unit ja havien donat la carta d’independència als territoris africans, però l’Espanya franquista es resistia a perdre el grapat de terres, encapçalades pel magatzem de cacau, fusta i cafè que era Guinea Equatorial. El règim estava dividit entre els partidaris d’acceptar el nou ordre internacional impulsat per l’ONU i els immobilistes amb voluntat de mantenir interessos patris i de particulars, dominats per catalans com els Ametller, Fèlix Millet o Rius i Torres.

Finalment, la dictadura va organitzar un referèndum per la independència l’agost del 1968, i el 12 d’octubre, eleccions democràtiques. Aquell Dia de la Hispanitat d’avui fa 50 anys es va proclamar la independència de Guinea en plena “harmonia de les races”, en paraules de Manuel Fraga Iribarne recollides a La Vanguardia. Encara haurien de passar set anys per a la sortida maldestra del Sàhara Occidental.

“La descolonització va trigar molt perquè Espanya va arribar tard a la cursa colonial”, resumeix Celeste Muñoz, investigadora predoctoral de la UB. El franquisme “no coneixia els guineans”, subratlla l’escriptor i periodista Donato Ndongo-Bidyogo, com demostra el fet que a les eleccions es va imposar Francisco Macías Nguema davant dels dos candidats patrocinats pel franquisme.

Floquet de Neu

Per a Andrés Antebi, antropòleg i cocoordinador de la recerca Barcelona, metròpoli colonial, el sorpasso de Macías s’explica per la passivitat de la dictadura, perquè al franquisme només li interessaven de Guinea les “relacions comercials, l’acumulació econòmica i el manteniment de suborns i prebendes”. Antebi, que va ser un dels comissaris de l’exposició Ikunde sobre la Barcelona colonial, al Museu Etnològic, subratlla que el Floquet de Neu és l’exemple de “l’espoli convertit en símbol de la ciutat”. El goril·la va ser portat a Barcelona des de Guinea Equatorial pel primatòleg barceloní Jordi Sabater Pi, després que el cacessin uns camperols.

Hi ha costums que il·lustren una societat racista basada en una relació d’amos-criats, amb equatoguineans classificats com l’elit d’“emancipats” i els “no emancipats”, sense drets. “Els guàrdies civils quan estaven de festa anaven per les cases buscant dones”, explica Edjanga Jones Ndjoli, politòleg de pares guineans. Ndongo, l’escriptor a l’exili, recorda que els “negres havien de carregar els blancs a coll perquè no s’embrutessin els pantalons”.

Macías va ser la continuació del malson. El nou govern va expulsar d’un dia per l’altre els 7.000 colons, que van haver de deixar terres i propietats sense compensació. I pel que fa als guineans, van passar d’una dictadura feixista a una d’autòctona, amb un Macías que havia “après bé dels seus mentors”, com indica l’activista Tutu Alicante des del seu exili nord-americà, i amb un país estrenat que s’havia construït “com un conjunt d’infraestructures que convenien per a l’exportació però no com a estat”, apunta Jones.

A Ndongo la independència el va agafar, com a l’escriptora Remei Sipi, estudiant a Espanya. L’esclat de la crisi de les banderes va dinamitar ponts i va tancar ambaixades, i va deixar uns guineans que havien arribat com a “espanyols d’una província” convertits en “apàtrides”, obligats a viure als llimbs fins ben entrada la dècada dels 70. “Ningú havia preparat la transició”, lamenta Sipi, nacionalitzada espanyola. En canvi, Ndongo és ara equatoguineà i va tornar al país africà, tant amb Macías com amb Obiang al poder, però va acabar fugint i ara és exiliat polític. “Macías ens va esborrar com a ciutadans guineans i Franco ens va abandonar”, denuncia l’escriptor, que assenyala que la dictadura va tractar d’amagar el “fiasco” de la descolonització amb una propaganda que assegurava que la guineana havia sigut una “colonització modèlica”. Entre el 1971 i el 1976 Guinea va ser “matèria reservada” a Espanya i estava totalment prohibit informar-ne.

Silenci i oblit

I amb la matèria reservada va arribar el silenci, l’oblit polític i social que encara perdura, allunyant els guineans de l’imaginari espanyol i “silenciant la veu dels reprimits”, afirma Celeste Muñoz. En temps de memòria històrica i revisió de pecats, Espanya manté una amnèsia “premeditada”, també assenyala la investigadora, fins al punt que Guinea Equatorial és només “una petita referència” al currículum acadèmic. Edjanga Jones, nascut el 1982, ha hagut de crear la “història col·lectiva”, que va reflectir a la novel·la Heredarás la tierra (editorial Carena) a partir de les seves lectures i records familiars.

L’octubre del 1976 el franquisme va aixecar el secret sobre Guinea i l’agost del 1979 Teodoro Obiang, format a l’acadèmia militar de Saragossa, va orquestrar un cop d’estat contra el seu oncle Macías, a qui va afusellar. Obiang va aconseguir el comandament, que encara controla, amb corrupció i nepotisme, i menyspreant els drets humans i deixant la immensa població en condicions paupèrrimes malgrat els beneficis del petroli. Curiosament, amb l’alçament es van restablir els vincles comercials i diplomàtics, fet que “alimenta la teoria de la implicació espanyola” per acabar amb un Macías antiespanyol, destaca la investigadora Muñoz. Amb Obiang les empreses i bancs tornen a fer negoci a Guinea, i els governs tant del PP com del PSOE han callat davant de la repressió política, amb dissidents assassinats, presos o exiliats, denuncia Tutu Alicante, director d’EG Justice, que assegura “que molts empresaris espanyols acaben involucrats en la corrupció guineana”.

Relacions bilaterals

Com altres sàtrapes, amb Obiang s’han fet la foto i han buscat el seu favor líders i empresaris de mig món, però, 50 anys després de la sortida dels últims colons, ni a Malabo ni a Madrid hi ha cap interès a “posar llum a les ombres” de les relacions bilaterals, afirma Ndongo. Tant és així que molts es van avergonyir per la presència d’Obiang al funeral de l’expresident Adolfo Suárez, el 2014.

Als 76 anys, Obiang és el president africà més longeu. Els plans per deixar la dictadura al seu fill Teodorín li han sortit malament perquè l’hereu ha resultat ser un vividor gens interessat en els afers polítics. El fet biològic i els nous temps d’una oposició més estructurada i formada fa que guineans, a l’interior o la diàspora, assenyalin que Espanya hauria de rectificar la “nefasta política” que ha portat fins ara, en paraules de l’escriptora Remei Sipi, i ajudar a una transició democràtica, com apunta Alicante, “invertint en educació i formant quadres polítics” per al futur. Avui, però, hi ha poca cosa per celebrar perquè, per acció o omissió espanyola, Guinea Equatorial ja suma 80 anys de dictadura en dictadura.

200 anys sota sobirania espanyola

La Corona portuguesa cedeix a l’espanyola les illes de Fernando Poo (actual Bioko) i d’Annobón, i la part continental de Mbini.

Guinea es converteix en una regió amb dues províncies i els habitants obtenen la nacionalitat espanyola.

Madrid concedeix l’estatus d’autonomia a Guinea després d’un referèndum.

Primer govern autònom de Guinea presidit per Bonifacio Ondó Edu.

Espanya subscriu la declaració de l’ONU per facilitar la independència dels territoris africans.

2 d’octubre

Francisco Macías Nguema s’imposa a les eleccions.

12 d’octubre

Declaració de la independència.

15 de febrer

Crisi de les banderes i enfrontament diplomàtic.

5 d’abril

L’ONU certifica que tots els 6.000 ciutadans espanyols han sigut evacuats.

31 de març

El dictador guineà Teodoro Obiang (foto) assisteix al funeral de l’expresident espanyol Adolfo Suárez.

Etiquetes