Els anys perduts dels nens de les FARC
La guerrilla comença a alliberar per etapes els menors de 15 anys reclutats per a la guerra
Medellín (colòmbia)La primera vegada que Marisa Montoya va entrar en combat va sentir tanta por que l’únic que va fer va ser quedar-se quieta i agafar amb força el fusell. “Si li he de dir la veritat, no vaig disparar ni un sol tret. És molt horrible sentir passar les bales xiulant a prop de les orelles. El pànic que se sent és terrible: pensar que si dispares, et poden ubicar i llançar-te una granada o matar-te amb una metralladora...” Montoya ronda la trentena i en aquell primer enfrontament tenia 15 anys, dos més que quan va ingressar voluntàriament a la guerrilla de les FARC. Un pare alcohòlic i la pobresa d’un petit poble de muntanya com Güíntar (Antioquia) van impulsar-la a calçar-se les botes d’aigua i vestir-se amb l’uniforme caqui. “Em van il·lusionar molt. Deien que ens pagarien i que podria quedar-m’hi el temps que volgués. Però més tard, veus que no és així i que si en vols sortir, cal que fugis. O quedar-t’hi fins a la mort”, explica la noia.
Històries semblants són les que duen al sac els menors que han format part de les files de la guerrilla. Com a part dels compromisos, el 10 de setembre passat les FARC van lliurar al Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) els primers 13 menors de 15 anys reclutats. Després d’una anàlisi mèdica, els joves van ser traslladats a centres d’acollida gestionats per l’Unicef. Cap de les dues organitzacions està oferint declaracions a mitjans per no posar en risc els lliuraments previstos dins dels acords de pau. No es coneixen encara la identitat ni l’edat ni la procedència dels menors alliberats. “Seran atesos per l’Unicef i estan en bon estat de salut. Els defensors de família de l’Institut Colombià de Benestar Familiar estan en procés de restablir els seus drets contactant amb les famílies i definint les mesures de reintegració a la vida civil”, explicava recentment Paula Gaviria, consellera presidencial de Drets Humans.
Més alliberaments
Gaviria va assenyalar que encara no se sap del cert la data dels pròxims lliuraments ni tampoc quants menors manté la guerrilla a les seves files. El ministre de Defensa, Luis Carlos Villegas, els xifra en 170. Les FARC, però, parlen només de 21 menors de 15 anys.
“Traumes psicològics, dificultats per dormir i problemes per relacionar-se són algunes de les seqüeles que presenten aquests joves. Han estat molt de temps muntanya endins, així que la resocialització serà un dels grans temes a tractar”, assegura la responsable d’incidència de Save the Children a Colòmbia, Luz Alcira, que remarca que cada menor és un cas independent.
Els traumes, els tractaments i els processos de reintegració varien segons el temps que han estat reclutats, el tipus de càrrec que ocupaven -no és el mateix ser artificier que cuiner- o com va ser el seu ingrés a les FARC, entre altres factors. En un 83% no és un ingrés forçós. Són menors que han decidit entrar a la guerrilla per pobresa, perquè hi ha problemes a la seva família o per venjança després de patir atacs de paramilitars o de l’exèrcit. “Però també n’hi ha que han estat arrabassats o lliurats per les seves famílies com a part de la quota a la causa guerrillera”, diu Alcira. El temps mínim de reinserció d’aquests nois aniria, segons càlculs de l’entitat, d’un a tres anys.
Alcira també subratlla que es tracta d’un procés costós econòmicament i que per això cal una inversió forta de l’estat, de la cooperació internacional i de l’empresa privada. “Implica molts actors, ja que no estem parlant només de tractament psicològic. Cal treballar amb les famílies i amb les comunitats, perquè amb aquesta societat tan polaritzada hi haurà un gran problema de discriminació”, reconeix la responsable de Save the Children.
Marisa Montoya no recorda que als 15 anys el fet d’entrar a les FARC li produís cap conflicte o trauma, però admet que a aquesta edat “encara s’és molt jove” per prendre decisions. Per això valora que el govern acompanyi els menors alliberats i els doni suport. “Si no els ajuden, pensi en el rumb que poden prendre. Cal oferir-los noves oportunitats perquè a la selva es perd molt de temps: podrien haver estudiat o haver iniciat una carrera”.
