Escòcia hi torna

BarcelonaPrimer, les primeres coses: el Brexit enfonsa les seves arrels en la personalitat d’Anglaterra: “Els anglesos –a diferencia dels escocesos– encara no se senten gaire europeus. I, probablement, mai no se’n sentiran”. La frase la va escriure l’historiador anglès Tony Judt el 2008, i amb el 52-48% britànic de sortida de la UE (53,4-46,6% a Anglaterra) ha cobrat un sentit literal que fa venir vertigen històric.

Han guanyat les ex classes mitjanes enfadades, la gent que diu que està tipa que la seva opinió no compti, els jubilats nostàlgics del passat imperial. I els tabloides: 'The Sun', propietat de Rupert Murdoch, ven vora dos milions d’exemplars diaris i ha dedicat incomptables portades a presentar la immigració com la invasió estrangera encoberta que ha agafat Anglaterra sense bateries antiaèries, principalment per culpa d’Europa.

Han perdut els joves anglesos, que han votat clarament per quedar-se –entre els 18 i els 24 anys, el 72% han votat 'remain'–. A joves anglesos, amb feines a Barcelona, se’ls saltaven les llàgrimes aquests dies només de pensar en la possibilitat de convertir-se en estrangers i haver d’anar a fer cues per demanar permisos de residència: “No ens entenem amb la generació dels nostres avis”, deien.

Ha perdut la Unió Europea? Compte, perquè els estat nació són molt hàbils en l'europeïtzació dels fracassos i la nacionalització dels èxits. Quan ha convingut, els governs nacionals han convertit Brussel·les o Frankfurt en el tutor legal que dóna les males notícies perquè algú les ha de donar, en l’artefacte incomprensible i políticament irresponsable, llunyà i altiu. Això és profundament injust. La idea de la Unió Europea, venint com venim de les dues grans tragèdies del segle XX, és una màquina bona. Llàstima de maquinistes, que diria Giovanni Sartori. El cas és que els europeus hem passat de sentir a parlar de candidats a l’adhesió a ser testimonis d’un sonat divorci que va contra direcció del que semblava ser el curs de la història. Els estats nació han de decidir si volen frenar les temptacions que vindran a partir d'ara a cavall de l’extrema dreta o es limitaran a comprar mocadors per anar acomiadant membres.

Escòcia ha perdut, però és probable que sigui una derrota temporal, perquè el Brexit cau exactament dins les previsions legals –un canvi extraordinari de circumstàncies– que pot forçar un segon referèndum d’independència, aquest cop, per guanyar-lo. Quants escocesos van votar quedar-se al Regne Unit per continuar dins la UE? Nicola Sturgeon ho ha tingut claríssim: ara ve el segon referèndum. I aquest cop, té la independència a la mà. Fins i tot J.K. Rowling, contrària a la sobirania escocesa, ha declarat que “Escòcia buscarà la seva la independència”. I la Unió Europea li haurà de donar la benvinguda.

En aquest punt, recordin David Cameron al costat de Rajoy, advertint a Catalunya que si se separava d’Espanya sortiria de la Unió Europea. Ara sabem que ens ho deia un primer ministre incapaç de mantenir el seu propi país dins la Unió.

Hi ha dues reaccions espanyoles de les quals encara no m’he refet. Rajoy: “Els governants hi som per a això, no per traslladar les decisions difícils a la gent". Escandalós, dit, precisament, per un governant incapaç de formar govern i que ha tornat a traslladar la decisió difícil a la gent. I l’altre és la de Pedro Sánchez, víctima de voler posar Catalunya a la mateixa frase que el Brexit: “Els referèndums traslladen els ciutadans problemes complexos que han de ser resolts per la política”. Visca el despotisme il·lustrat.

Aquesta matinada hem estat testimonis d’un altre episodi d’aquests que mai hauríem pensat que veuríem. Cal tanta serenitat com intel·ligència per moure’s en aquest temps històric, en què la reclamació de Catalunya està absolutament d’acord amb els signes dels temps.