El Sabir té 20 anys i és de Kirkuk, una ciutat a la zona del Kurdistan iraquià. Va marxar fa “tres o quatre mesos” de la seva ciutat fugint de l’Estat Islàmic (EI) amb els seus pares i la seva germana. Ara s’espera en un parc de Brussel·les, enmig del barri financer, que des de finals d’agost s’ha convertit en un improvisat camp de refugiats. Com ell, centenars de persones acampen davant l’Oficina d’Estrangeria de la capital belga, amb l’esperança de rebre els documents que els acreditin com a refugiats.

L’oficina només accepta 250 sol·licituds d’asil al dia, encara que el nombre de demandes no pari d’augmentar. Els coordinadors del camp improvisat no saben dir quantes persones hi ha al parc exactament; creuen que 4.000. La majoria es lleven a la matinada per fer cua. Els afortunats que aconsegueixin el document seran traslladats a centres d’acollida.

El Sabir ha travessat set països fins a arribar a Bèlgica: Turquia, Bulgària, Sèrbia, Hongria, Àustria, Itàlia i França. Explica que a Itàlia s’hi va estar cinc dies amb un sol entrepà com a únic aliment. A Bulgària va ser detingut per la policia, que el va retenir 23 dies; es va veure obligat a pagar 120 euros per poder ser alliberat, però se li van quedar el mòbil i la motxilla amb les seves pertinences. Amb els diners que li quedaven es va comprar un altre telèfon, més modest però amb càmera. Amb un gran somriure ensenya orgullós la foto de la platja de Canes, per on també va passar, i una altra on surt ell al costat d’un cotxe de luxe aparcat a Milà.

Quan se li pregunta per la família explica que, menys ell, tots van decidir marxar a Alemanya. Repeteix sovint “Belgium, good ”. Explica que al país el tracten bé perquè li donen roba. Es tracta de donacions gestionades per diverses organitzacions com Metges Sense Fronteres i voluntaris disposats a ajudar. El Sabir insisteix que està agraït a Bèlgica, però tanca els ulls i abaixa el cap en recordar el tracte de la policia búlgara. Al costat hi ha el seu amic Ibrahim, també de Kirkuk. No es coneixien d’abans, però el camí forja amistats. Tots dos van decidir fugir de l’horror del jihadisme. Quan parla de l’EI, el Sabir imita el so d’una metralleta. “No es pot viure, et maten”.

Ben a prop hi ha el Mohamed. És de Kobane, al nord de Síria. Abans d’anar a Bèlgica va viure a Alemanya, a Munic, on va trobar feina a la construcció i assegura que només cobrava un euro l’hora. Un sou ínfim que, sumat als seus problemes d’esquena, el va portar a marxar a Brussel·les. Ara vol continuar el seu viatge fins a Suïssa, a Zuric, on espera que un dia pugui reunir-se amb la resta de la seva família, que encara és a Kobane.

“Benvinguts a casa meva”

Els tres refugiats tenen una història, però quan es reuneixen en grup gairebé no parlen del que han deixat enrere. Sí que comenten, en canvi, les notícies, o recorden entristits la història de l’Ailan, el nen que va aparèixer a mitjans de tot el món després de morir en una platja de Turquia. Era kurd, com ells. En un intent d’oblidar el que els ha portat a Bèlgica també parlen de futbol. S’emocionen quan parlen del joc de Neymar.

Els interromp l’Akim, un dels voluntaris que ajuden al camp de refugiats. La seva família també va fugir de la diàspora kurda, però fa més temps. Ell va arribar a Bèlgica amb sis anys i en té la nacionalitat. Porta bones notícies per al Sabir, li ensenya on dormirà a partir d’ara. És una nova tenda, al costat dels gronxadors on juguen els nens. El Sabir somriu i diu: “Benvinguts a casa meva”.