15/07/2012

Una campanya sense aquella inspiració

3 min
William McAvoy és l'anchorman que tothom vol escoltar.

L'altre dia, Will McAvoy, periodista estrella de les notícies del vespre de la cadena ACN, va glaçar la respiració de l'audiència quan va obrir l'informatiu demanant perdó per tots els anys que els ha estat desinformant. Textual.

Per tots els anys que no els ha advertit del segrest de la democràcia fet per l'1% més ric que ha finançat candidats d'extrema dreta amb la missió de carregar-se allò públic, trepitjant la noció que sense un manteniment adequat dels recursos públics és impossible una vida privada decent. Deia McAvoy que, en comptes de parlar clar, els elit media s'han dedicat a informar d'huracans, mares als 60 anys i dietes saludables, amb l'excusa que eren qüestions d'interès social.

No és la primera vegada que McAvoy escandalitza el país. En una taula rodona amb universitaris va cometre el sacrilegi d'afirmar que els Estats Units no són el millor país del món. Que eren el 38è país en esperança de vida i número 1 en accidents de trànsit per càpita, en nombre de persones que creuen que els àngels són éssers reals i en despesa militar (gasten més que els 26 països que venen després junts). Eren els millors, deia el periodista, quan donaven un sentit moral a la política. I quan estaven ben informats.

McAvoy s'ha convertit en l' anchorman que tothom vol escoltar.

El problema és que no existeix. És un personatge de ficció.

És el protagonista de The Newsroom , la sèrie d'Aaron Sorkin que HB0 va estrenar fa tres setmanes i en què es poden sentir les notícies tal com us agradaria que les expliquessin. Perquè Sorkin barreja la ficció amb realitats com l'atemptat ecològic de BP al golf de Mèxic o l'auge del Tea Party. A la redacció de l'ACN (Atlantic Cable News) els debats sobre com enfocar aquestes notícies són cantelluts, tothom treballa per alguna cosa més que guanyar diners i sempre queda oberta una porta a l'esperança de la societat.

Quan a Sorkin no li agrada la realitat, se n'inventa una de més noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Ja ho va fer a The West Wing . Quan un president declara una guerra basant-se en mentides, Sorkin crea un comandant en cap que torna la confiança en les institucions. Quan les notícies per cable munten debats amb un demòcrata i un republicà, que acaben dient "no tenim temps per a més", Sorkin crea un telenotícies que permet anar a les urnes amb una opinió cabdal sobre el curs dels esdeveniments humans.

L'Obama de fa quatre anys era un personatge de Sorkin. Que transpirava sentit comú, prometia un país reunit al voltant de la veritat, somniava un Congrés negociador i declarava el final de la por i el retorn al sentit moral de la política. Així el van veure, ara fa quatre anys a Berlín, milers de persones amuntegades al peu de la columna de la Victòria al Tiergarten. Allà on va demanar la caiguda de tots els murs.

El president i el vell truc

Qualsevol que hagi seguit la campanya electoral aquesta setmana no reconeixerà aquell Obama. Aquesta ha estat la primera gran setmana d'atacs personals sobre quin candidat ha fet més per destruir llocs de treball. La campanya no pot ser més previsible. Obama ha oficiat el vell truc d'aconseguir que no es parli de les xifres de l'atur i que es qüestioni la suposada habilitat de Romney per entendre l'economia, acusant-lo d'haver tancat fàbriques aquí per obrir-les a la Xina, de tenir comptes en paradisos fiscals, d'opacitat informativa perquè només desvetllarà dos anys de declaracions de la renda.

Preguntat per Charlie Rose a la CBS per l'error més gran del seu mandat, Obama va replicar dijous que els dos primers anys no va "explicar una història al poble nord-americà que els hagi donat un sentit d'unitat, propòsit i optimisme especialment en temps difícils".

Obama representa una visió de la societat i la política diferent de la de Romney (dins l'ordre que permet el trio democràcia-capitalisme-complex industrial militar). Hi ha contrast en el fons, sí, però no en la forma. Aquesta és la GRAN diferència amb fa quatre anys. Llavors l'esperança residia en la realitat. Ara més aviat troba refugi en una sèrie de ficció.

stats