MEDI AMBIENT

La cara bruta de l’energia neta

La tecnologia verda és depredadora de minerals i terres rares que requereixen una mineria molt contaminant

El teu cotxe elèctric li estalvia milers de partícules tòxiques a l’aire de la ciutat i molt de CO2 a l’atmosfera, però la seva petjada ecològica és tant o més gran que la del cotxe de benzina. I no només perquè el procés de producció requereix molta més energia, sinó perquè alguns dels materials clau per a la seva fabricació tenen un origen molt brut. És ben sabut que el cobalt dels nostres mòbils -i de la bateria dels cotxe elèctrics- pot haver alimentat el conflicte bèl·lic i l’explotació infantil en mines de la República Democràtica del Congo, però el que potser no és tan conegut és que les terres rares i altres minerals indispensables per a la fabricació de plaques solars, molins de vent i bateries elèctriques són responsables de la perillosa contaminació al riu Groc a la Xina o de la falta d’aigua en alguns indrets de l’Amèrica Llatina.

A mesura que tanquem mines de carbó per avançar cap a la descarbonització de l’economia correm el risc d’haver d’obrir noves mines encara més contaminants. A més de metalls tradicionals com el coure o el ferro, les tecnologies verdes depenen enormement d’una vintena de “metalls rars” o “materials crítics” -com els defineix la UE per la seva importància estratègica i el risc de falta de subministrament- com són el liti, el cobalt, el tàntal, el silici, l’indi o les terres rares, entre d’altres. “Les tecnologies verdes són depredadores d’aquests materials i si no hi ha avenços en la recerca d’alternatives com el reciclatge, la crua realitat és que continuarem amb una gran dependència de la mineria, amb uns processos d’extracció que impliquen un cost energètic i un cost mediambiental molt alt”, explica Joaquín Proenza, professor de mineralogia de la UB.

“El poble del càncer”

“Quan vaig visitar Mongòlia Interior fa dos anys vaig veure molta més contaminació que fa 10 anys”, explica per telèfon Guillaume Pitron, autor del llibre La guerra de los metales raros (Península). Aquest periodista d’investigació francès va visitar Baotou, la ciutat més gran de la regió xinesa de Mongòlia Interior, que és la zona de producció de terres rares més important del planeta. Un poblet de la regió, Dalahai, ha estat batejat com “el poble del càncer” per l’alt índex d’aquesta malaltia. Els seus veïns, relata Pitron, “han pagat un alt preu per les terres rares: homes de 30 anys veuen com els seus cabells es tornen blancs de sobte, els nens creixen sense que els arribi a sortir cap dent”.

La Guerra Freda del segle XXI és de la tecnologia

Els metalls i terres “rares” tenen propietats extraordinàries, amb camps magnètics capaços de produir molta energia, però la seva presència és escassa: per obtenir un quilo de luteci, per exemple, cal depurar 200 tones de roca. Aquest procés d’extracció i refinament requereix grans quantitats d’aigua i uns productes químics molt tòxics que, sense mesures de control estrictes, acaben contaminant els rius pròxims.

La factura mediambiental

Al subsol de molts països desenvolupats, també els europeus, hi ha reserves abundants d’aquests elements, però la majoria no les exploten precisament pels alts costos mediambientals que suposa una mina d’aquest tipus. Llavors “es deslocalitza la contaminació”, resumeix Pitron.

“Part de la urgència de molts països per explotar els recursos miners allà on hi ha reserves és per trencar el monopoli de la Xina”, afegeix Jamie Kneen, de MiningWatch Canada, que va organitzar un seminari internacional sobre el paper de la mineria en la transició ecològica.

Efectivament, la Xina és avui el primer productor de 28 recursos minerals indispensables per a l’economia, entre els quals la majoria de metalls i terres rares imprescindibles per a les tecnologies verdes i de la comunicació (però també militars). Altres països tenen el monopoli d’algun material concret, com és el cas del niobi al Brasil o el beril·li als Estats Units, però la Xina controla més del 50% de la producció de prop d’una vintena de materials i més del 90% en alguns casos, com les terres rares. A més, controla la major part de la producció de cobalt a les mines de la República Democràtica del Congo.

El poder de la Xina

El seu monopoli ja va quedar clar l’any 2010, quan Pequín va prohibir l’exportació de terres rares al Japó en represàlia per la detenció d’un vaixell xinès prop d’unes illes disputades pels dos països. La decisió de retenir materials imprescindibles per als cotxes híbrids de Toyota, però també per a les plaques solars i fins i tot per als míssils dirigits, va perjudicar l’economia nipona, però també va posar en alerta molts altres països. Els EUA van obrir llavors una mina de terres rares a Califòrnia, però “la política de preus imposada per la Xina va forçar el seu tancament pocs anys després, ja que dels mil dòlars el quilo amb què es comercialitzaven les terres rares el 2013 es va passar a menys de 100 el 2017”, explica Proenza. No hi ha dubte que el monopoli xinès d’aquestes matèries primeres claus és un dels camps de batalla de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina.

“Però a la Xina hi ha cada cop més protestes socials a causa de la contaminació d’aquestes mines, la gent es revolta i Pequín ara intenta també deslocalitzar la seva contaminació i traslladar les mines fora de les seves fronteres, ja sigui a l’Àfrica o Groenlàndia. A més, l’estratègia de la Xina és que no només controla la producció de les matèries primeres sinó també la dels productes finals, com les plaques solars o els mòbils”, explica Pitron. Les tecnologies del futur estan en mans xineses, i el planeta, de nou, en podria pagar un preu molt alt.

Les deixalles electròniques

“La transició energètica és una manera de substituir un problema per un altre”, alerta Pitron. El Banc Mundial estima que la demanda de minerals necessaris per a les plaques solars augmentarà un 300% d’aquí al 2050. Les reserves de materials crítics al subsol terrestre poden cobrir la demanda, “però cada cop són a més profunditat i per extreure’ls cal molta més energia”, alerta Proenza. Una extracció respectuosa amb el medi ambient és molt costosa, en un mercat on el gegant asiàtic imposa els preus.

¿Això vol dir que cal renunciar a la transició energètica i a les tecnologies verdes? No. La fi dels combustibles fòssils és indispensable per salvar el món dels pitjors impactes de l’emergència climàtica, però cal vigilar com es fa aquesta transició. “Hi ha dues respostes possibles”, resumeix Kneen, en conversa telefònica des d’Ottawa: l’eficiència en la reutilització i reciclatge d’aquests materials, que podrien sortir de molts abocadors de deixalles electròniques que avui contaminen també el medi ambient en molts indrets del món, i l’eficiència energètica per reduir-ne el consum i la demanda. “Avui encara és més barat portar aquests minerals de la mina que no pas reciclar-los dels aparells vells, però cada cop hi ha més investigació en el camp del reciclatge -coincideix Proenza- i en un futur podríem veure com grans productors d’aquests materials ja no siguin els països que en tenen reserves més abundants al subsol, sinó els que, com el Japó, consumeixen més aparells i per tant tenen abocadors més grans de deixalla electrònica”.

Però, a l’espera d’innovacions tecnològiques en el reciclatge, tots els experts coincideixen que cal reduir el consum energètic per evitar les noves fonts de contaminació de l’economia verda. S’imposa de nou un debat sobre el “decreixement”, diuen. El canvi dels hàbits de consum és imperatiu. Potser en lloc del cotxe elèctric caldrà passar a la bicicleta i al car sharing.

Principals proveïdors de matèries crítiques utilitzades en energies verdes

SUD-AMÈRICA

Xile, l'Argentina i Bolívia

Xile, l’Argentina i Bolívia tenen grans reserves de liti -usat en bateries de mòbils i cotxes elèctrics- que estan sent explotades a un alt cost mediambiental. Tot i que Austràlia n’és el principal productor mundial, només té el 18% de les reserves, mentre que Xile en té el 56%. Empreses mineres canadenques han obert mines a Sud-amèrica, “on els governs són molt partidaris de la indústria minera i on els requeriments d’impacte mediambiental són més laxes, com el consentiment informat dels pobles indígenes”, diu Jamie Kneen, de MiningWatch Canada.

ÀFRICA

República Democràtic del Congo

Entre brots d’Ebola i un conflicte bèl·lic enquistat, l es mines de cobalt i de coltan (roca formada per la unió de columbita i tantalita) nodreixen tant la violència com l’explotació infantil al país. Els intents de lluitar-hi són tímides normatives com l’europea, que l’1 de gener del 2021 prohibirà els anomenats “minerals de conflicte”, tot i que no està clar com aclarirà quins ho són. La RDC té el 52% de les reserves de cobalt del món -s’utilitza en les bateries d’ió liti-, però bona part de les seves mines són explotades per la Xina.

XINA

Mongòlia interior

Les terres rares són 17 elements químics amb propietats úniques que els han fet components imprescindibles en els motors del cotxe elèctric o les turbines eòliques. La Xina produeix més del 90% d’aquests materials i prop del 70% de la seva producció prové de les mines de Mongòlia Interior, en especial la mina Bayan Obo, la regió xinesa més pròxima a Mongòlia. Però les poblacions de la zona en pateixen les conseqüències en forma d’acaparament de terres i desplaçaments amb baixes compensacions i amb una contaminació que els afecta greument la salut.

AUSTRÀLIA REFINA A MALÀISIA

Austràlia vol competir en el mercat de les terres rares però ha deslocalitzat els seus processos de refinament i els du a terme a Malàisia. Allà el gegant miner australià Lynas s’enfronta ara a una denúncia judicial contra la llicència que li ha renovat el govern malaisi -amb la qual opera des del 2012- pels residus radioactius que deixa al país. La roca que extreu a Austràlia és enviada a Malàisia per refinar-la i extreure’n les terres rares, un procés que genera grans quantitats de residus rics en elements radiactius com el tori, l’urani i altres metalls pesats.