El circ de la política belga

El circ de tres pistes de la política belga ha quedat atrapat per la “crisi catalana”, com l’anomena la premsa del país. Catalunya s’ha convertit en l’argument polític de totes les lluites partidistes. És l’arma de l’oposició contra el govern belga i contra una suposada manca d’autoritat del primer ministre, el liberal francòfon Charles Michel, que no aconsegueix mantenir sota control un govern format majoritàriament per nacionalistes flamencs de la N-VA. Ha sigut un maldecap per a un Michel que va condemnar pràcticament en solitari, entre els seus homòlegs europeus, la violència policial contra el referèndum de l’1 d’octubre, però que ha acabat insistint davant un Parlament federal que el va atacar per totes bandes que el seu “únic interlocutor” a l’estat espanyol és Mariano Rajoy. I va ser l’excusa per tornar a evidenciar (a crits) el cordó sanitari del Parlament flamenc contra l’extrema dreta xenòfoba del partit Vlaams Belang, que no va aconseguir cap suport -ni tan sols de la N-VA- a la seva proposta de reconeixement de la República Catalana.

La presència de Carles Puigdemont i dels quatre consellers a Bèlgica ha despertat els eterns fantasmes d’un país que viu en un procés de desconstrucció que no té per què acabar mai. Ho canta -en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc”.

Els belgues professen un “patriotisme pràctic” -com l’anomena un historiador flamenc- en què, en general, mig país viu el seu dia a dia indiferent de l’altre mig. Però des de l’entrada, per primer cop, de la N-VA al govern federal, després de les legislatives del 2014, la tensió política s’ha multiplicat. Per primer cop en gairebé trenta anys, el Partit Socialista de Valònia (la força més votada a la regió francòfona) quedava fora de l’executiu federal i un partit amb menys suport electoral, els Liberals de Michel, acceptava formar coalició amb l’independentisme flamenc, que, per a l’ocasió, apartava oficialment la implosió del país dels seus objectius polítics. Si a això s’hi afegeix una política de retallada de despesa pública i un enduriment del to i les lleis migratòries, el govern Michel ha estat sota la pressió mediàtica i política d’una part important del país.

Bèlgica s’ha convertit en escenari de la crisi catalana. El nacionalisme flamenc -que tradicionalment ja assistia amb les seves banderes a les manifestacions de l’Onze de Setembre- ha volgut fer costat a Puigdemont. “Els francòfons se senten pròxims als catalans en el sentit que ells també són una minoria lingüística dins del seu país”, assegurava poc abans de l’1 d’octubre el politòleg de la Universitat Catòlica de Lovaina Régis Dandoy. Però aquí acaben les comparacions amb uns o les proximitats dels altres. Catalunya no és Flandes ni la realitat belga és anàloga a la de l’estat espanyol.

Els belgues rebutgen massivament el trencament del seu país (un 95% dels francòfons i prop d’un 90% dels neerlandòfons s’hi oposen). En un sistema de partits polítics totalment fragmentat, les forces flamenques -que representen el 60% de la població del país- són, des de fa dècades, majoria al govern federal i, per tant, han anat reformant el sistema en funció de les necessitats regionals cada cop que els ha interessat. El discurs de la N-VA carrega contra l’ esclerosi del “laberint belga” i proposa evolucionar cap a un confederalisme que institucionalitzi la idea de dos estats. “Dues democràcies”, en diuen.