El 16 d’agost tres membres d’una ONG contra les mines antipersona van ser segrestats a l’Afganistan. El vehicle en què viatjaven els tres afganesos es va recuperar però d’ells no n’hi ha rastre. Són els últims treballadors humanitaris víctimes de la violència durant una missió. L’augment dels conflictes i dels actors que hi estan implicats ha fet que cada any el nombre d’atacs sigui més gran. Fins a l’agost, ja es comptaven 68 morts i 60 segrestats, que apunten al pessimisme després que el 2013 registrés el rècord de 460 atacs, que van suposar l’assassinat de 155 persones, segons Aid Worker Security Database. L’Afganistan, Síria, el Sudan del Sud, el Pakistan i el Sudan són, per aquest ordre, els països més perillosos i on els atacs en ruta són més freqüents.

“És més perillós per als que arriben amb el ferrocarril que per a nosaltres. Les amenaces amb nosaltres no les compleixen, filla meva”, diu Germán Guillermo Ramírez, que dirigeix des de fa 12 anys la Casa del Migrante a la ciutat mexicana de Veracruz, on para La Bestia, el tren que transporta els immigrants de l’Amèrica Central que pretenen entrar als Estats Units sense permís. Un 90% són d’Hondures i en menor mesura guatemalencs i fins i tot “algun xinès i cubà”, contesta aquest mestre, que “a la Casa fa de tot”. Ramírez és un dels milers de treballadors humanitaris locals que dediquen la seva vida a millorar les condicions dels altres. En el seu cas, atén diàriament unes 300 persones que “creuen que a l’altra banda de la frontera tindran diners a cabassos”. La seva entitat té un centenar de llits preparats i garanteix dos àpats que preparen els vuit voluntaris mexicans a partir de donacions o dels diners que guanyen de la venda de dibuixos i quadres.

Les seves “amenaces” són les màfies que cobren als que volen traspassar la línia i que, segons apunta, “no volen que la gent obri els ulls” i millori. “De cada 100 estrangers que arriben a la Casa, un s’ho repensa i s’hi queda i aquí els intentem canviar la vida i ensenyar-los un ofici si no en tenen, i als menors donar-los una educació”, explica. L’informe estadístic diu que són els treballadors locals els que pateixen més la violència dels grups rebels i de les màfies: 143 per 18 internacionals l’any passat.

Després de la mort de 22 dels seus funcionaris en un atac a la seu oficial de l’ONU a Bagdad el 19 d’agost del 2003, l’organisme va voler dedicar l’efemèride a commemorar el Dia Internacional de l’Assistència Humanitària, una jornada per reivindicar la tasca d’aquests “herois”, com els ha qualificat.

Però no hi ha herois a les ONG. “En absolut, no som res més que professionals”, respon Marco Rangil, treballador de Metges del Món que acaba d’arribar de Sierra Leone. Tampoc no se sent còmoda amb aquest adjectiu Srijeeta Verma, una doctora índia destinada a un programa de salut mental a Palestina de Metges Sense Fronteres (MSF). “No, no som herois, només mirem d’ajudar els civils amb les nostres millors capacitats”, afirma des de la ciutat d’Hebron, on mira de minimitzar l’impacte psicològic de l’ocupació israeliana i també de la guerra a Gaza. “El que passa a la franja afecta i molt a Cisjordània però també impacta quan veus com un soldat pega al teu pare davant teu”, apunta aquesta dona, que admet que “potser” és valenta però tot seguit es corregeix per matisar que “la valentia i la por són relatives”.

Seguretat i fons

La seguretat és bàsica per a qualsevol missió humanitària i les entitats hi dediquen diners i esforços per protegir el seu personal. Verma afirma que després de sis mesos a Hebron ni li ha passat pel cap marxar. “No em sento en perill”, afirma. “A MSF calculen sempre el risc i són molt estrictes”, així que, si la situació s’agreuja fins al punt de posar en perill la integritat dels treballadors, té clar que “ordenarien marxar”.

Hi ha un altre aspecte que uneix les grans ONG, com les de Rangil i Verma, amb les locals, com la de Ramírez. Ho resumeix Rangil, encarregat de logística en la missió per tractar l’Ebola a Sierra Leone: “El repte és aconseguir fons i suports per poder seguir treballant en el control de la malaltia”. Una quarta part dels socis de les entitats han reduït la quota per la crisi, i les aportacions públiques han caigut un 10%. A Mèxic, la Casa no rep cap ajut oficial: “Els polítics no ajuden, filla meva”.