Cordons sanitaris

La barrera alemanya ha començat a trontollar. La crisi política a l'estat oriental de Turíngia, on durant unes hores es va esquerdar el cordó sanitari a l'extrema dreta, suposava el final d'un tabú de la política alemanya post Segona Guerra Mundial. L'entesa de liberals i democristians amb la branca local d'Alternativa per a Alemanya –en mans de Björn Höcke, un personatge a qui segons va dictaminar un tribunal es pot anomenar objectivament feixista– va revolucionar els quarters generals de les dues formacions a Berlín, va provocar la sortida de l'hereva d'Angela Merkel i va confirmar l'autoritat de la cancellera, que malgrat no renovar candidatura continua exercint de termòmetre moral i polític del país. Fins i tot des de la distància, a Sud-àfrica, on era en un viatge oficial.

Un mes abans, a Bèlgica, el debat sobre el cordó sanitari ja omplia pàgines i informatius dels mitjans francòfons, escandalitzats perquè un debat televisiu havia convidat el portaveu d'Interès Flamenc (Vlaams Belang en neerlandès), l'extrema dreta flamenca. "¿Té sentit el cordó sanitari mediàtic a l'era de les xarxes socials?", es preguntaven els periodistes valons.

Durant la campanya electoral de les europees del maig passat, la cadena de televisió pública francòfona, RTBF, ja va haver de fer un comunicat públic per explicar que emetre declaracions d'un dels líders de l'extrema dreta flamenca en els informatius de la cadena no es pot considerar un trencament del cordó sanitari perquè “no es pot fer com si no existissin”. A l'altra meitat de Bèlgica, la neerlandòfona, ja fa temps que han normalitzat la presència mediàtica d'una extrema dreta convertida en la segona força més votada del país a les últimes eleccions federals.

Coalicions amb l'extrema dreta

Mentre l'excepcionalitat alemanya penjava d'un fil, a Àustria i Dinamarca ja hi havia precedents de coalicions de partits tradicionals amb forces d'extrema dreta. Com a Finlàndia o Bulgària. A Espanya el tripartit de dretes es va normalitzar sense ni tan sols període transitori i, tan bon punt es van necessitar els escons de VOX, l'acord va quedar institucionalitzat.

El politòleg Cas Mudde, expert en populismes, explica com en les dues últimes dècades del segle XX Europa va experimentar una “tercera onada” de partits d’extrema dreta de postguerra que han aconseguit convertir-se en un desafiament real per a les forces tradicionals, gràcies a la fragmentació cada cop més profunda del sistema polític.

Precedents dels 80

De fet, la política de cordó sanitari neix a la dècada dels 80, a França, sota l'ombra d'un Front Nacional de Jean-Marie Le Pen que anava guanyant suports territorials. Però, sobretot, s'institucionalitza a Bèlgica l'any 1991, després d'unes eleccions que van passar a la història del país com el diumenge negre perquè, per primera vegada, la formació precedent d'Interès Flamenc –que aleshores es deia Vlaams Block– irrompia amb força en uns comicis federals.

Els valors de l'extrema dreta són més presents que mai a l'espai públic. El mateix dia que Annegret Kramp-Karrenbauer renunciava a liderar la CDU, la cancellera Merkel i la seva protegida es reunien amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb qui comparteixen família política democristiana malgrat les polítiques il·liberals del líder de Fidesz.

La realitat política i electoral ha acabat convertint el cordó sanitari en una mena de símbol, una coartada que permet dissimular els efectes d'una altra connexió tant o més transformadora: el cordó umbilical que alimenta l'agenda política de formacions tradicionals amb objectius, retòrica i mesures dels partits radicals.