El món supera la barrera negra del milió de morts per covid-19

Espanya ocupa el quart lloc en nombre de víctimes mortals en relació a la població

La pandèmia de coronavirus ha superat finalment la negra barrera del milió de morts a tot el món,  segons el recompte de la universitat nord-americana Johns Hopkins. Una xifra clarament subestimada per les dificultats de recompte i que era inimaginable fa nou mesos, quan el 31 de desembre del 2019 la Xina donava l'alerta per l'aparició de casos d'una pneumònia atípica a la ciutat de Wuhan.

Una cinquena part dels morts són als Estats Units, que també continua sent el país amb més positius confirmats oficialment, en xifres absolutes, per davant de l'Índia, el Brasil i Mèxic. Aquests quatre països sumen més de la meitat de morts arreu del planeta. El Regne Unit, Itàlia i el Perú continuen la llista dels més afectats, i Espanya ocupa el vuitè lloc, entre França i l'Iran. Si mirem el nombre de morts en relació a la població, el Perú, el Brasil i Xile són, per aquest ordre, els tres països –de més d'un milió d'habitants– on el coronavirus ha tingut una mortalitat més alta, i en aquest llistat Espanya ocupa la quarta posició. Sis dels deu estats amb més mortalitat són al continent americà. Les comparacions entre països són discutibles perquè els sistemes de diagnòstic i recompte de casos no són homologables.

Ja hi ha més de 33 milions de casos positius arreu del món, amb els focus a Europa i a tot el continent americà, i, atenent les dades oficials, a l'Àfrica la incidència és molt inferior de la que es temia en un principi, sense que la comunitat científica es posi d'acord sobre com un continent amb pobríssimes infraestructures ha aconseguit esquivar els pitjors efectes de la pandèmia.

No n'hi ha hagut prou amb les mesures de contenció i aturada general del món durant mesos per frenar la transmissió d'un coronavirus que, potser perquè forma part de la mateixa família que la grip, es va creure en els primers mesos de l'epidèmia que seria fàcil de controlar. No ha sigut així, i cada cop el covid-19 s'escampa amb més rapidesa. La gran esperança de poder retornar a certa normalitat se centra en aconseguir un tractament específic per a la infecció i en la vacuna. De moment, ni l'un ni l'altra (o les altres) tenen una data marcada en el calendari, tot i que es confia per part de molts governs del món que les primeres dosis puguin estar a punt abans d'acabar l'any.

Els resultats per contenir la propagació del virus difereixen molt d'un país a l'altre sense que hi hagi una explicació clara. Teòricament, amb un virus nou els primers a patir l'epidèmia haurien de ser els més colpejats, perquè s'enfronten a una amenaça desconeguda i perquè han tingut menys temps per preparar-se. Però no és el cas del covid-19, ja que la Xina i el conjunt del continent asiàtic se n'estan sortint prou bé, mentre que a Europa i Amèrica el virus ha causat estralls.

En un webinar que es va celebrar aquest setembre, Michael Ryan, responsable d'emergències sanitàries de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), va suggerir tres factors que explicarien per què alguns estats se n'estan sortint millor que d'altres: la preparació, l'experiència i els nivells de cohesió social. "Hi ha hagut una seriosa manca d'inversió en gestionar i mitigar els perills de noves malalties infeccioses. I una gran part del fracàs global està en la preparació, no en l'execució", va dir. I va posar l'exemple d'una marató: "Per més que ho vulgui i per més que ho intenti no acabaré la marató si no estic preparat. Per desgràcia, no sempre n'hi ha prou amb fer tot el que pots".

El segon factor té més a veure amb la memòria col·lectiva d'una experiència semblant: els països que han passat per altres emergències sanitàries com l'epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) van ser els més ràpids a reaccionar: recollir dades, interpretar-les i actuar. Tenien la capacitat de prendre decisions, posar a treballar la ciència i convertir-la en política i en acció: "Els països asiàtics estan molt més alerta davant d'aquest tipus de virus, que molt aviat desencadena una preocupació a la comunitat". En llocs com Singapur, per exemple, es va constituir un equip interministerial per a l'epidèmia abans que s'hagués diagnosticat el primer cas al país. Per a la resta del món, apuntava Ryan, "era un concepte remot i el virus els va trobar amb la guàrdia baixa".

La tercera clau té a veure més amb la sociologia: perquè amb un virus que es pot frenar amb distanciament social, evitant aglomeracions i amb higiene de mans, la clau de l'èxit és col·lectiva i no individual. Els països amb més cohesió social han combatut el virus amb més eficàcia, sosté el responsable de l'OMS. "Davant d'una emergència sanitària, allà on la gent se sent part d'una comunitat les informacions s'accepten de manera més positiva i la gent reacciona de manera més sostenible. Però allà on l'individu es veu com la unitat més important de la societat, oposada a la comunitat, la gent no té aquest sentiment de responsabilitat, i es pregunta què és important per a ell en lloc de si el seu comportament posa en perill els altres", diu Ryan. Per al responsable de l'OMS la conclusió és clara: les societats amb un alt nivell de cohesió i un sentiment col·lectiu se n'estan sortint millor.

Alerta de l'OMS

No obstant això, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha frenat l'optimisme i ha subratllat que encara hauran de passar mesos per tenir la vacuna. Si és així, fàcilment el balanç de morts podria arribar als dos milions. "La xifra és inimaginable, però no impossible", apunta Ryan, que afegeix que "un primer milió de morts ja és un nombre terrible i cal reflexionar sobre el que cal fer ara, abans de pensar en un segon milió".