Daniel López: "Si no es prenen mesures ja, anem directes al col·lapse una altra vegada"

Entrevista a Daniel López, membre del grup de recerca en biologia computacional i sistemes complexos de la UPC

L'increment del nombre de casos de covid-19 arreu d'Europa preocupa els experts. En un informe fet públic aquest dilluns, el grup de recerca en biologia computacional i sistemes complexos de la Universitat Politècnica de Catalunya (Biocom-SC) definia la situació actual com una "segona explosió" del coronavirus. Daniel López és un dels integrants d'aquest grup. 

Per què afirmen que, més que una segona onada, Europa es troba davant d'una "segona explosió" del covid-19?

Perquè el creixement dels últims dies ha sigut molt i molt important en molts països. Es pot parlar d'onada, però també de tsunami o d'explosió. La velocitat de propagació hauria de ser més petita que 1, però tenim valors que fan molta por: a la República Txeca, que a més té una incidència altíssima, és d'1,5, i al Regne Unit és de 2. La situació ha anat creixent, però de cop i volta en pocs dies s'ha convertit en una situació de molt alt risc. I els països estan reaccionant, però si no es prenen mesures immediatament, anem directes al col·lapse una altra vegada.

Com és que s'ha arribat a aquest punt?

La causa fonamental és que fins que la cosa no ha sigut explosiva la gent no ha reaccionat. L'exemple seria Madrid: ja fa molt temps que tenia una situació francament dolenta, però fins que no s'ha fet inviable del tot no s'han pres mesures. En molts països el creixement ha sigut suau i fins que no s'ha disparat no s'han despertat. Tothom mirava Espanya i deia "mira que malament que ho fan", però ja fa setmanes que avisem que França i el Regne Unit perseguien Espanya. Entre els països grans, Polònia, Itàlia i sobretot Alemanya són els que han demostrat més habilitat en la gestió. Angela Merkel té clar que ha de prendre mesures de seguida, sense esperar que la cosa avanci i hagi sortit absolutament de mare, que és l'opció intel·ligent: l'economia se salva si aconseguim mantenir una situació epidemiològica raonable.

¿Hi ha marge encara per aturar aquesta explosió?

Es pot aturar, perquè al març i l'abril vam tenir una situació pitjor i la vam aturar, però el cost social i econòmic del tancament que vam fer llavors és molt dur. Hem d'evitar arribar a aquesta situació, amb mesures que redueixin al màxim la mobilitat i el contacte social. No sabem quan tindrem la vacuna, potser d'aquí un any i mig. Per tant, haurem de conviure amb el virus durant un temps molt llarg, i hem d'aconseguir reduir la incidència perquè sigui sostenible, és a dir, que la gent que està treballant a assistència primària i a salut pública no s'esgotin, no es rendeixin. A Catalunya caldria reduir la incidència per sota dels mil casos diaris, i ara estem a 1.500 o 2.000.

Com es pot aconseguir això?

Les mesures s'han d'orientar clarament a reduir la interacció social, i per això hi ha diferents eines. L'última seria el confinament domiciliari, però abans n'hi ha moltes de possibles: fomentar el teletreball, regular l'àmbit comercial... Són coses que ja hem viscut, i es tractaria de recular. Evidentment també prohibir reunions de més de sis persones, però seria important que hi hagués una vigilància certa en aquest sentit: fins ara hem estat molt relaxats, i en canvi a Itàlia han sigut més durs en la vigilància i ara estan millor que nosaltres. Caldria ser una mica més rigorosos.

Mesures com el tancament de bars i restaurants, com han fet algunes ciutats europees, són efectives?

S'ha d'avançar en aquesta direcció, perquè són espais on hi ha molta interacció social. I s'han d'evitar les festes il·legals. Però és important que les famílies entenguin que pel fet de ser familiars no s'alliberen de transmetre el virus! Una bona part del contagis són intrafamiliars.

El Govern ha demanat a les universitats fer classes a distància, però les escoles es mantenen obertes amb normalitat. Tenen sentit aquestes mesures?

Als infants i els joves els hem de protegir del virus, però també dels efectes del virus, i l'escola és un element molt important. A més, hem comprovat que l'escola és segura, no hi ha brots: és possible que hi hagi menys transferència de virus si els nanos són dins de les escoles que si són al carrer. Amb les universitats estaríem en una situació semblant, però hi ha dues diferències: els alumnes són majors d'edat i hi ha més capacitat de fer classes a distància. A més, els universitaris són de la franja d'edat complexa, amb la qual cal treballar. A les universitats els contagis seran petits, perquè segueixen les normes, però fora de les universitats ves a saber què fan. Per tant, reduir la mobilitat dels universitaris ha de ser beneficiós.

Després de superar la primera onada, a la primavera, ens hem relaxat massa?

Vam fer un esforç bestial, amb un cost social i econòmic bestial, i quan vam tenir el guany fet el vam malmetre, tant l'administració com la població. Per dues raons: el sistema d'assistència primària i salut pública no estava preparat, i la població es va relaxar absolutament. Altres països que havien tingut situacions semblants a la nostra, com és Itàlia, van fer una obertura més progressiva i amb una vigilància molt dura, i la seva evolució ha estat molt millor que la nostra.

¿Ha trobat a faltar més coordinació a nivell europeu?

Potser hauria estat bé dissenyar un sistema de mesures per prendre les decisions amb rapidesa, però és absolutament impossible. Només cal veure el cas de Madrid: si no es poden posar d'acord en una comunitat autònoma, imagina't a nivell europeu!

Aquest dimarts la Unió Europea ha acordat elaborar un mapa de risc de rebrot per regions amb uns criteris compartits. Pot ser útil aquesta mesura?

Que es reconegui que la situació és greu és un pas per prendre mesures. Jo el que no puc entendre és la batalla per defensar l'economia oblidant-se de l'epidèmia. Això és una obvietat: economia i epidèmia van de juntes: si l'una va malament, l'altra també. És més rendible econòmicament frenar que no pas oblidar-se de l'epidèmia.

Els indicadors que han definit la UE per determinar el nivell de risc en cada regió són raonables?

Em semblen raonables, sí. I és evident que tindrem la major part d'Europa en vermell.

La UE davant la segona onada: mapa de colors comú però restriccions a la carta

De totes maneres, la UE no ha pactat quines mesures cal prendre en funció del nivell de risc de cada regió. ¿Seria important arribar a un acord en aquest sentit o té una certa lògica que cada estat decideixi pel seu compte en funció de les seves particularitats?

De fet, es podrien definir unes recomanacions que tinguessin en consideració les característiques de cada lloc, perquè tampoc hi ha tanta diversitat de situacions. Hi ha factors molt importants, com la densitat de població i la grandària de l'àrea metropolitana, però sí que seria viable fer-ho. Però, veient la facilitat que tenen per arribar a acords, quan hi arribin ja s'haurà acabat la pandèmia. També estaria bé que l'ECDC [Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties] fes aquesta taula independentment dels països: potser això faria que els estats haguessin de donar la cara. Però és delicat, perquè una cosa són les decisions epidemiològiques i una altra les decisions socials i econòmiques.

¿Tancar les fronteres hauria de ser una mesura prioritària, encara que vagi contra un dels pilars de la UE com és la lliure circulació de persones i mercaderies?

Tancar fronteres és una bona mesura si tens un país amb alta incidència i un altre amb baixa incidència. Si les incidències són semblants, no és gaire transcendent. Ara mateix, per exemple, no seria inversemblant que Itàlia digués: "No vull que entrin espanyols". Els estats ho veuen com un insult, però hauria de ser més natural: si vull protegir la població, he d'evitar que m'arribi un flux de gent amb alta incidència. No hauríem de veure com un drama el fet de tancar alguna frontera en algun moment.

Tenint en compte aquest escenari de "segona explosió", com creu que estarem d'aquí unes setmanes?

Sent honestos, un pronòstic a 15 dies vista no es pot fer, perquè depèn del comportament humà, de les decisions polítiques... El que està clar és que, si no actuem correctament, l'explosió ens farà mal a tots. Estem en un creixement desbocat i cal aturar-ho. A Catalunya anem en la bona direcció: anàvem desbocats però quan va entrar el Josep Maria Argimon de secretari de Salut Pública va haver-hi un canvi, li haurem de fer un monument! Va aconseguir aturar-ho, però no va aconseguir recular, i l'objectiu ha de ser recular. Jo confio que a Catalunya ens en sortirem, però no ens servirà de res si a l'Aragó o a França tenen una incidència molt alta: els nostres veïns també han d'anar pel bon camí.