27/01/2017

De debò és Putin l’home del 2017?

3 min

L’enigma no ha deixat d’envoltar Vladímir Putin des que el 1999 va ser nomenat hereu del Kremlin per una aliança dels oligarques russos amb el kagebisme. L’enigma, el d’aleshores, era sobre el poder de què disposaria l’elegit. ¿Seria simplement un titella del poder econòmic? ¿O l’equilibri entre les diferents famílies? ¿Compartiria el poder polític? ¿O acabaria quedant-se’l tot ell? L’enunciat d’aquesta última pregunta conté la resposta del que acabaria passant. Amb tot, hi va haver un moment, el del tàndem amb el president Dmitri Medvédev, en què semblava que l’amo del Kremlin estava disposat a cedir el poder, amb una successió gradual i ordenada. Però la realitat, contundent, es va acabar imposant: tot just unes desenes de milers de ciutadans -ben organitzats però insuficients-, que percebien el líder rus més feble del que era en realitat, van sortir al carrer a finals del 2011 i principis del 2012 a desafiar-lo.

L’any triomfal de Rússia

Des d’aleshores ha quedat clar que Putin tenia i té la intenció de perpetuar-se fins al 2024. No és gens estrany, doncs, que després d’haver desafiat Occident ocupant part d’Ucraïna i annexionant-se Crimea, intervenint a Síria i interferint cibernèticament en la campanya electoral dels EUA, la figura de Putin ressorgeixi i que els nous kremlinòlegs s’escarrassin a reanalitzar el personatge.

Un d’ells és la historiadora francesa Hélène Carrère d’Encausse, que en el llibre L’empire éclaté, publicat el 1978, va predir la caiguda de l’URSS. Carrère d’Encausse es demana ara si amb Putin estem davant d’un home de ferro o d’acer, com Stalin. Un líder que podria ser l’home del 2017. Fa poques setmanes la revista Forbes distingia Putin com l’home més poderós del planeta, mentre altres mitjans no dubtaven a assenyalar el 2016 com l’any triomfal de la seva Rússia. Tot això mentre els principals think tanks coincideixen que Putin ha sigut l’estadista més afortunat. Perquè, tant als espais on ha intervingut com aquells als quals només s’ha acostat, les coses li han anat la mar de bé: el Brexit, la campanya i la victòria de Trump, el cop d’estat a Turquia, la incertesa dins l’OTAN, la intervenció al Pròxim Orient o les maniobres navals conjuntes amb la Xina.

Riscos i debilitats

A hores d’ara el cap de més d’un analista barrina sobre si en la no encara anunciada però inevitable visita a Moscou, el secretari d’Estat dels Estats Units, Rex Tillerson, prioritzarà parlar amb Putin de les tensions a l’Europa de l’Est o bé de les relacions entre ExxonMobil, companyia de la qual fins ara era director general, i l’estatal russa Rosneft.

Per a Tillerson no serà fàcil fer encaixar la seva posició contrària a les sancions contra Rússia i, alhora, mantenir la retòrica sobre “el perill rus”, com esperen d’ell els quadres del Partit Republicà i els serveis d’intel·ligència nord-americans. I tornant a les mirades d’Hélène Carrère d’Encausse i de Forbes, cal demanar-se quines són les esquerdes d’aquest Putin poderós. On s’arrisca. La resposta caldria buscar-la en l’economia, en la caducitat del model productiu rus i esperar també que el projecte estratègic de restablir l’imperi mitjançant la Unió Eurasiàtica quedi a mig fer. Si això passés, Putin perdria suport social i se li acabaria movent el terra sota els peus. Però ara, enfilat en l’èxit, l’amo del Kremlin és dels pitjors malsons d’Europa. Una mena de mirall que no deixa de projectar inquietants flaixos de miopia i covardia, tot retornant-li a la Unió Europea la seva pitjor imatge.

stats