Una declaració que força el Japó a continuar demanant perdó

Es temia, entre la gent de tendència liberal i pacifista, que Shinzo Abe faria una declaració ultranacionalista, emparant-se en la recuperació aparent de l’economia japonesa i en l’alta popularitat del seu govern. Però no ha sigut exactament així.

Com a declaració d’un primer ministre sobre la II Guerra Mundial, aquesta és la tercera després de la de Tomiichi Murayama del 1995 i la de Jun-ichiro Koizumi del 2005. Crec que és poc habitual que els líders d’un país facin una declaració cada deu anys referint-se a un fet del passat. Es podria dir que això prova que el Japó arrossega encara les conseqüències de la Guerra, sense saber fer-ne una liquidació deguda.

La declaració de Murayama, cap del govern coalició del Partit Socialista i el Partit Liberal Democràtic, era històrica i va ser acollida molt favorablement per la comunitat internacional, cosa que va fer difícil que Koizumi, un polític nacionalista, en canviés radicalment el contingut el 2005, tot i que el seu govern tornava a ser del PLD en solitari.

Per què el govern de Murayama va fer una declaració pública tants anys després de la fi de la Guerra? Perquè al Japó hi havia hagut fortes polèmiques el 1982 i el 1986 sobre la manera com tractaven la invasió japonesa els llibres de text d’ensenyament secundari (són llibres que necessiten el vistiplau del ministre d’Educació i de Ciència).

El 1993 Yohei Kono, el secretari general del gabinet i el polític més liberal del PLD, va fer pública una altra declaració per reconèixer l’existència d’esclaves sexuals i la implicació de l’Exèrcit Imperial en el seu reclutament. Les crítiques de la comunitat internacional sobre això eren tan severes que el govern es va veure obligat a emprendre alguna acció.

Si el govern va demanar oficialment perdó el 1995, per què cal més declaracions? Perquè hi ha un sector polític prou important (i una part de la població japonesa) que no vol reconèixer l’existència dels fets històrics incòmodes per al Japó, com la massacre de Nanquín o les esclaves sexuals. Per a ells, admetre els errors del passat és una visió de la història masoquista. No volen que s’ensenyin aquests fets a l’escola. És comprensible que els xinesos i els coreans desconfiïn del govern japonès i els costi creure que el que declara ho declara sincerament.

De la declaració de Shinzo Abe d’ahir en crida l’atenció que sigui molt llarga. És gairebé tres vegades més llarga que la de Murayama. La primera part està dedicada a repassar les situacions internacionals dels últims cent anys: que la majoria de l’Àsia estava colonitzada pels països occidentals, que la victòria de Japó en la guerra contra Rússia va donar esperança als pobles asiàtics i africans, però que el Japó no va poder adaptar-se a la reorganització econòmica del món, cosa que el va obligar a anar cap a la guerra... Tot plegat sembla una mena de justificació de la conducta passada del país.

Sí que reconeix que el Japó va ser el responsable dels danys causats als pobles veïns, però a l’hora de demanar disculpes -punt crucial- no ho fa directament, sinó que es limita a dir que els governs anteriors van demanar disculpes als països damnificats i el seu govern segueix el seu exemple. Si no pot convèncer els països víctimes que està demanant disculpes sincerament, ho hauran de seguir fent les generacions venidores. Perquè es faci realitat aquest desig seu, hauria hagut de fer una declaració més simple i clara i hauria hagut de ser més explícit en la petició de disculpes.