El món deixa els kurds abandonats a la seva sort
Amb el Daeix arraconat i Al-Assad reforçat, els EUA i Rússia ja no els necessiten
BarcelonaFa només uns mesos, els kurds de Síria i l’Iraq semblaven els únics vencedors de les devastadores guerres que destrossen el Pròxim Orient. Els règims de Damasc i Bagdad, que els havien oprimit a sang i foc durant dècades, estaven molt afeblits i les milícies kurdes es podien presentar al món com l’única força de xoc capaç de plantar cara al Daeix. Semblava una oportunitat d’or per exigir que el seu esforç en el combat contra els jihadistes -per al qual han comptat amb ajuda militar dels Estats Units- es veiés recompensat amb suport internacional a la seva causa. Però avui, amb el Daeix arraconat a la guerra de guerrilles, els kurds ja no són necessaris per als Estats Units ni les potències europees. I Rússia, que els ajudava contra Turquia i en defensa d’Al-Assad, ara té altres prioritats.
Com constata Aziz Khader, assistent d’investigació del CIDOB, “ni els Estats Units ni Rússia han tingut mai cap aliança amb les forces kurdes, sinó només un acord tàctic basat en la confluència d’interessos, i ara les coses han canviat”. De fet, Washington va armar les milícies del PYD, el partit kurd majoritari a Síria, convertides en punta de llança contra el Daeix, però mai va esborrar els seus germans del PKK turc de la seva llista negra de grups terroristes. El PKK és el partit kurd històric a Turquia i declarat il·legal per Ankara.
El sacrifici dels kurds de Síria i l’Iraq en la lluita contra el Daeix ha costat molt car (milers de combatents i civils morts) però no s’ha traduït en suport internacional a la seva causa. A l’Iraq es van quedar sols amb el referèndum d’independència del 25 de setembre, van perdre el pols amb Bagdad i, de retruc, una bona part del territori que controlaven. A Síria, les grans potències callen davant l’ofensiva de Turquia sobre el cantó kurd d’Afrin, que ja suma centenars de morts. S’ha fet realitat l’antic proverbi kurd: “L’únic aliat que tenim són les muntanyes”.
Quan Massud Barzani, líder del partit PDK i president de la regió autònoma del Kurdistan iraquià, va decidir tirar endavant el referèndum d’independència amb què feia anys que amenaçava Bagdad, s’esperava capitalitzar l’èxit de la reconquesta de Mossul, la principal ciutat que havien arribat a controlar els jihadistes. La resposta del primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, va ser contundent: l’endemà del referèndum l’exèrcit de Bagdad va reconquerir el 40% del territori que els kurds havien guanyat al Daeix, i de passada els pous de petroli de Kirkuk. La divisió política entre els kurds de l’Iraq es va aprofundir: la UPK de Jalal Talabani, que havia fet costat a Barzani en la celebració del referèndum, va acabar donant suport a l’ofensiva iraquiana i entregant sense resistència Kirkuk, que va ser conquerida per tropes iranianes aliades de Bagdad.
Massoud Sharifi, professor de la UAB, destaca que “sempre que els kurds avancen, els estats de la regió deixen de banda les seves diferències: per això l’Iran va intervenir tan obertament en la derrota del referèndum dels kurds iraquians, que s’havia viscut com una gran festa al Kurdistan iranià”. Cal recordar que la població kurda de l’Iran també va participar en les protestes populars de principis d’any que han sacsejat el país. El referèndum, doncs, va acabar en una derrota sense pal·liatius per als kurds de l’Iraq.
Síria: lluitant en tots els fronts
El silenci internacional d’aquests dies arran de l’ofensiva turca amb forces rebels àrabs sirianes sobre el cantó kurd d’Afrin evidencia aquest canvi d’aliances. Ni Rússia ni els Estats Units alcen la veu contra Turquia, per a la qual fa temps que la primera prioritat no és la derrota de Baixar al-Assad sinó el fracàs de l’autonomia de facto que els kurds han construït al nord de Síria.
Tot apunta que, com ja va passar amb Alep, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, està disposat a sacrificar Idlib, un dels últims feus dels rebels que lluiten contra Al-Assad, a canvi del cantó kurd d’Afrin. Va passar el mateix ara fa poc més d’un any, quan Turquia va acordar amb Rússia deixar caure Alep a canvi d’ocupar els pobles fronterers d’Al-Bab i Jarabulus per tallar la continuïtat territorial dels kurds del nord de Síria. Els Estats Units, un cop les milícies kurdes van alliberar Raqqa, la “capital” del Daeix a Síria, han dit que formaran una guàrdia fronterera kurda, però només al cantó de Cizre, on hi ha les principals ciutats kurdes sirianes, Al-Hassakah i Qamixli. Afrin, almenys teòricament, estava sota “protecció” russa, però Moscou també calla.
“Caldrà veure fins a on pretén arribar Turquia, però aquesta situació beneficia clarament Al-Assad perquè li dona l’oportunitat de recuperar el control sobre el país”, apunta Eduard Soler, investigador del CIDOB. I és que en paral·lel a l’ofensiva turca a Afrin, Al-Assad avança sobre els focus de resistència rebels. Una aliança entre els kurds i els rebels sirians contra Al-Assad i contra Turquia hauria pogut canviar el curs de la guerra, però tots dos van prioritzar altres agendes i n’acabaran pagant un alt preu. La lògica que diu “els enemics dels meus enemics són els meus amics”, a la llarga no funciona.
