47 ANYS DEL COP D’ESTAT A XILE

Fills de torturadors de la dictadura trenquen el silenci a Xile

Denuncien públicament els seus familiars i reclamen justícia per a les víctimes

“L’únic que sabia del meu pare era el nom i que havia sigut policia fins al 1975”. El xilè Pepe Rovano va conèixer el seu pare ara fa 10 anys, quan en tenia 35. D’ell només tenia clar que no va assumir la seva paternitat i que el va abandonar abans de néixer. Ja d’adult i fruit de la implicació en un projecte audiovisual sobre fosses comunes, va començar a preguntar-se “pel desaparegut” de la seva vida: Rodrigo Retamal Martínez. Li va buscar la pista a través del seu millor amic, que, com ell, és documentalista. “Un dia em trobo amb el meu amic i em deixa anar: «Pepe, ja sé qui era el teu pare». I em diu que soc fill d’un genocida”, explica Rovano. El seu pare va ser condemnat l’any 2007 per haver matat sis comunistes durant la dictadura d’Augusto Pinochet, però mai va arribar a complir la condemna perquè va ser amnistiat. “Com em pot passar això a mi?”, va pensar. A ell, un comunicador audiovisual que s’identifica ideològicament amb les esquerres i compromès amb la memòria històrica i els drets humans.

Tot i que primer s’hi va negar, després d’un procés de dos anys va decidir conèixer-lo. “Volia saber la versió de l’altre bàndol”, argumenta. Al casino de Viña del Mar, a tocar del port de Valparaíso, a uns 110 quilòmetres de Santiago de Xile, es van trobar per primer cop. Rovano recorda la sensació del moment: “Em vaig veure reflectit físicament en el que més havia odiat. Ens assemblàvem molt”, confessa. El va abraçar, diu, però no va ser recíproc. “Ell a mi no. Estava molt rígid”, recorda. “Jo anava preparat per a un «No et vull conèixer» o perquè em demanés un examen d’ADN, o per a tot el contrari, perquè em digués «Sí, ets el meu fill»”, afegeix. Això últim és el que va passar. Va obrir cinc anys de convivència plàcida amb el seu pare durant els quals va callar aquesta història. Fins que no va poder més i va decidir denunciar públicament que és fill d’un criminal. Hi ha més xilens com ell, que s’han unit en l’associació Històries Desobedients.

Lissette Orozco té 33 anys, també és cineasta i és neboda d’Adriana Rivas, exagent de la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA), la policia secreta de la dictadura de Pinochet. Se l’acusa d’haver participat en el segrest de set opositors, en un cas que ha arribat a la justícia d’Austràlia, país on es va fugar després de ser detinguda i que a finals de mes resoldrà el seu procés d’extradició a Xile. “Per a mi no era una sorpresa que la meva tieta fos pinochetista o feixista, ho són la majoria de persones d’aquesta edat de la família. La novetat va ser saber que havia treballat a la DINA”, subratlla la jove. La imatge de la tieta, a qui admirava i considerava un referent, va començar a tombar-se el 2007, quan la dona va ser arrestada per primer cop. Però “l’impacte més fort”, recorda, va ser quan va veure la seva foto en un diari que parlava de “capturar una criminal” de la policia secreta.

Prendre consciència

Que la tieta feia de secretària, que mai va veure un detingut i que no sabia que torturaven: “La versió familiar era completament diferent del que apareix als llibres i a la premsa i del que diuen els testimonis”, assenyala Orozco. Amb la intenció de donar-li l’oportunitat d’explicar-se, quan va acabar els estudis, la jove va proposar a la seva tia gravar una pel·lícula sobre ella. “Vaig començar el film, ingènua i ignorant, per ajudar-la, però la veritat va començar a sortir pels porus de la pantalla”, reflexiona. Tot i que en algun moment va pensar que la dona podia tenir raó, a poc a poc els dubtes van esvair-se: “Se li desmuntaven les coartades, però ella sempre va ser lleial a la seva pròpia versió, sense fer cap aportació al país, fidel al seu pacte de silenci”. El documental d’Orozco es titula El pacte d’Ariadna, es va estrenar el 2017 i va ser guardonat amb diversos premis internacionals.

Durant els cinc anys de rodatge la va voler creure. “Feia tot el que em deia -«Parla amb aquest testimoni o amb aquest altre»- perquè volia que tingués raó”, reconeix. Fins que les contradiccions es van fer massa evidents. “Quan vaig assumir la realitat vaig començar a sentir que acabaria la pel·li sense que parléssim mai més. I així va ser”, assegura.

Cap penediment

Pepe Rovano també va intentar salvar el pare. Va esperar gestos de penediment o perdó que mai van arribar. “No va assumir cap responsabilitat pel que va passar, es mostrava orgullós i sempre donava la culpa als altres”, lamenta. Però el trencament definitiu del documentalista amb el seu pare va arribar just el dia en què l’enterrava, quan va saber que havia sigut desheretat per ser homosexual. El cisma que es va obrir va portar Rovano a explicar qui era Rodrigo Retamal, a demandar la família paterna i a lliurar a la justícia material audiovisual d’entrevistes que li havia fet en vida i que fins aleshores s’havia reservat. Un material que va permetre reobrir el cas de les seves víctimes.

“Hi ha un procés de prendre consciència, de descobrir què va fer el familiar i assimilar-ho”, relata Verónica Estay. “Em generava conflicte i vergonya saber què va fer el meu tiet”, afegeix. La seva és una història peculiar perquè, per una banda, és filla d’expresos polítics de la dictadura i, per l’altra, és neboda de Miguel Estay, conegut com el Fantas, un comunista que va canviar de bàndol i va passar de ser un torturat a convertir-se en un torturador. Avui paga els seus crims amb una cadena perpètua.

Les experiències dels fills, filles i familiars de torturadors i criminals de les dictadures de Xile i l’Argentina es reuneixen en l’organització Històries Desobedients. Sorgida el 2017 a Buenos Aires i l’any passat a Santiago de Xile, els seus integrants han alçat la veu contra les seves pròpies famílies per reclamar memòria, veritat i justícia.

“El col·lectiu ens ha permès sortir de la soledat tremenda en què hem viscut durant anys”, assegura Verónica Estay, coordinadora del col·lectiu xilè. Els membres de l’associació denuncien públicament que els seus familiars són criminals i fins i tot es manifesten al carrer per exigir la reparació de les víctimes de la dictadura i la sanció dels culpables: ho fan al costat dels supervivents cada 11 de setembre, quan es commemora el cop d’estat contra Salvador Allende. La desobediència els ha convertit en rebel·lats. “Talles els llaços d’arrel, com si aquesta persona ja no existís a la teva vida”, exemplifica la cineasta. Diu que és “com matar-los en vida”, tot i que reconeix que mai acaben desapareixent i que cada cert temps apareix el seu “fantasma”.