La deportació i l’amuntegament d’immigrants s’imposa a Europa

AmsterdamAmstel, districte financer d’Amsterdam. Entre els gratacels de la capital holandesa se sent el cant de l’adhan, una crida a l’oració en ple mes del Ramadà. Un grup de refugiats arriben a un jardí del petit barri de Rudolf Dieselstraat per fer el primer àpat del dia a tres quarts de deu de la nit. Són del Senegal, Sudan, Algèria, Guinea Conakry, el Marroc, Costa d’Ivori o Somàlia. Comencen a omplir gots de llet, a repartir-se dàtils, a partir-se el pa, a moure plats amb abundant arròs i verdures. L’alegria del primer glop contrasta amb la tristesa d’aquests 60 indocumentats que d’aquí unes hores hauran d’abandonar aquesta petita colònia de cases enjardinades que els ha servit d’habitatge durant cinc mesos.

“Serà el desallotjament número 38 en sis anys, però ja hi estem acostumats. Trobarem un altre lloc per viure i, si pot ser, millor que aquest”, diu uns dels membres del col·lectiu We Are Here (WAH), organització que s’encarrega d’ajudar centenars de refugiats als quals han rebutjat la petició d’asil a Holanda. L’any passat va haver-hi 3.000 sol·licituds d’asil als Països Baixos, i només un miler el van aconseguir, la majoria sirians.

L’Abdal·lah és l’únic palestí que forma part de We Are Here. És de Gaza. Té 28 anys i va arribar a Itàlia en una barca inflable des de Líbia amb cent persones més. Explica com van llençar per la borda 22 companys que van morir durant el trajecte per atacs de cor o cansament. Vivia a Bengasi i ensenya una ferida de bala d’un franctirador durant la guerra. Però les autoritats de l’IND (servei d’immigració i naturalització holandès) no es creuen la seva història i n’hi demanen proves. Indagacions que en molts casos els immigrants no poden assumir econòmicament, ni tampoc esperar mesos per tenir una segona cita i pagar un lloguer a Amsterdam.

Moment crucial

“Si la cagues durant les 8 hores d’entrevista que et fan els funcionaris de l’IND, estàs acabat. I en molts casos els traductors governamentals ni tan sols saben parlar la llengua del refugiat o ni es molesten a saber quina és”, declara So Roustayar, representant del partit anticapitalista Bij1, que té un seient a l’Ajuntament d’Amsterdam. Roustayar, que va arribar com a refugiada afganesa fa 23 anys, explica que als anys 90 els serveis socials i d’acollida eren bons en comparació als actuals.

Ara la política del primer ministre conservador, Mark Rutte, que passa per la seva tercera legislatura amb una coalició de quatre partits de centredreta, és la deportació i l’amuntegament en centres, que en la majoria de casos són com presons. Amb infants inclosos. És el cas del Kamp Zeist, a la província d’Utrecht. Rere les reixes, famílies senceres esperen la deportació a través de la multinacional KLM, que és l’única companyia aèria que ha signat un acord amb el govern per fer aquests vols.

Un dels col·lectius més afectats per aquesta política de rebuig són els afganesos. Segons Amnistia Internacional Holanda, només s’accepten a tràmit el 35% de les peticions dels ciutadans d’aquesta nacionalitat. L’Alt Tribunal Administratiu s’ha pronunciat assegurant que Kabul és una ciutat segura per als refugiats, malgrat que el ministeri de Turisme holandès recomana no viatjar a l’Afganistan. Està passant el mateix a Finlàndia, Anglaterra, Suècia i Alemanya. Europa paga al govern afganès per cada deportació que fa.

Molts menors refugiats que van arribar a Holanda fa dos o tres anys a través de la ruta Turquia-Grècia-Balcans s’han convertit en adults i esperen la deportació. “De vegades penso que com més feliç és aquesta gent anant en bicicleta i gaudint de la vida, més trist em poso jo”, diu el jove Noor Ali Haidari, que té 18 anys acabats de fer. D’ètnia hazara, Noor Ali viu en una profunda depressió. No s’esperava que després de viatjar sol per 12 països, travessar les muntanyes de Balutxistan i descobrir el mar el mateix dia que va agafar un bot cap a Lesbos, Holanda suposaria el pitjor tràngol. Sense papers no pot estudiar, ni viatjar, ni tan sols comprar-se un abonament de transport públic. La seva vida, com la de centenars de joves refugiats, és estar-se en una habitació d’un centre juvenil, navegant per les xarxes socials. Una vida que està entre l’avorriment i la Convenció de Dublín, el tractat europeu que els prohibeix intentar l’asil en un altre país membre de la Unió Europea.

“El govern holandès de Mark Rutte vol derrotar-nos per desanimar altres refugiats i que vinguin a Holanda”, diu el portaveu de WAH, Khalid Jone, un sudanès de 37 anys que en porta més de 15 vivint com a indocumentat als Països Baixos. “¿Sabies que la nostra organització ha aconseguit guanyar 180 apel·lacions a l’IND?”, afirma. El Khalid està neguitós aquests dies. Els desallotjaran del barri de Rudolf Dieselstraat i encara no ha trobat un local nou. Cada dia té reunions i negociacions amb el govern local d’Amsterdam, de tendència progressista i que ha promès la construcció d’un centre per a refugiats de 500 places. Però ells no volen aquesta solució caritativa, volen forçar una sortida política que els permeti treballar o poder anar a un altre país.

“No volem els BBB [ bed, bath, bread ] perquè ens fan tornar bojos. Els horaris són molt marcats i a les nou del matí hem de ser fora”, diu el Halim, un algerià de quaranta i tants anys que reclama el seu dret a treballar i no pas a viure en centres d’ajuda. Com el Halim, els 60 membres que integren la comuna de We Are Here senten que estan perdent els millors anys de la seva vida laboral. Lamenten que l’única sortida que els dona el govern sigui la caritat. A més, molts refugiats desconfien dels treballadors d’aquests centres perquè passen informació a l’IND per intentar deportar-los. “Estic millor a la presó”, deixa anar el Halim. Tot i que els algerians poden estar tranquils, diu, perquè el cònsol d’Algèria es nega a col·laborar amb Holanda per a les deportacions.

Multa per dormir al carrer

Els BBB són dos centres per acollir els refugiats i es van crear el 2012 per donar una resposta humanitària als centenars d’indocumentats que ocupaven edificis a la capital. A la ciutat d’Amsterdam és il·legal dormir al carrer sota risc de multa. I l’ocupació d’immobles va sucumbir a finals dels 90 i principis dels 2000 amb lleis punitives i el desallotjament de centenars d’habitatges.

De les cendres del moviment okupa holandès va néixer la multinacional Camelot, líder europeu del negoci antikraak, que consisteix a oferir rendes barates d’edificis o cases que siguin susceptibles de ser ocupades. Els antikraakers solen ser estudiants precaris o parelles joves que busquen habitatges de lloguer de molt baix cost i amb contractes de segona: els poden fer fora amb només dues setmanes d’antelació. Al barri de Rudolf Dieselstraat hi ha una nombrosa comunitat d’ antikraakers que han arribat a confraternitzar amb els membres de We Are Here.

Arriba el dia del desallotjament a Dieselstraat. Són les 12 del migdia. La policia arriba amb bicicleta i a cavall. La premsa també fa acte de presència amb diversos polítics que volen començar un diàleg amb els refugiats. “Vosaltres sabeu que el que esteu fent és il·legal. Ho diu la llei, així és el nostre sistema”, diu Diederik Boomsma, de Democràcia Cristiana. Un sudanès respon: “Sí, ja entenem el vostre sistema. El nombre de bombes que exporteu equival al nombre de refugiats que arriben aquí”.

Iniciatives per accelerar les expulsions i restringir les ajudes als estrangers

Itàlia

El nou ministre de l’Interior, Matteo Salvini -de la xenòfoba Lliga-, s’ha compromès a expulsar d’Itàlia mig milió d’immigrants en els pròxims cinc anys i reduir la partida destinada a l’acollida. També ha assegurat que el seu govern treballarà per firmar acords amb els països d’origen per “evitar les sortides” de barcasses en direcció a Itàlia.

França

Emmanuel Macron ha impulsat l’aprovació d’una nova llei de migració que facilita les expulsions dels refugiats als quals s’hagi denegat l’asil, i amplia de 45 a 90 dies el període màxim d’empresonament d’un estranger en un centre de retenció administrativa (l’equivalent d’un CIE a França). La llei també redueix fins a sis mesos -en lloc de tretze-, el temps en què es tarda a avaluar una sol·licitud d’asil.

Alemanya

El ministre de l’Interior, el socialcristià Horst Seehofer, proposa establir centres de retenció de refugiats a diferents punts d’Alemanya a partir de setembre. Seehofer també vol accelerar el procediment de sol·licitud d’asil i augmentar “significativament” les deportacions. Pretén posar en marxa una nova “estratègia” de govern per garantir l’acompliment d’aquests objectius.

Regne Unit

El Regne Unit ha de redefinir la política migratòria un cop hagi enllestit el Brexit. Com a línia clau vol establir un sistema de punts que obri les portes als estrangers només en funció de les necessitats econòmiques. L’actual primera ministra va modificar les lleis el 2014, quan era a Interior, i va forçar centres sanitaris, universitats, escoles i propietaris amb pisos de lloguer a denunciar els sensepapers.

Hongria

El govern hongarès pretén que les persones o institucions que ajuden els immigrants que estan en situació irregular siguin castigades amb penes de fins a un any de presó. L’executiu ha presentat un projecte de llei en aquest sentit al Parlament, on la seva aprovació està gairebé assegurada. El partit del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, té una majoria de dos terços a l’hemicicle.

Àustria

El conservador Sebastian Kurz governa des de desembre i vol reduir les ajudes socials als estrangers. El salari social -que es rep quan s’esgoten les prestacions d’atur- serà de 563 euros mensuals per als immigrants, davant dels 863 euros que rebrà un austríac. Per obtenir la prestació, cal haver viscut cinc dels últims sis anys a Àustria.