La desconfiança s’instal·la a Europa
BarcelonaEuropa es va llevar ahir una mica més fracturada. La crisi de l’euro va obrir fa uns anys una esquerda entre els països del nord i els del sud, entre els rics i treballadors i els ociosos i malgastadors, segons els tòpics. Un abisme que, les últimes setmanes, s’ha anat eixamplant. És en aquest context que, després de la guerra de nervis i declaracions, arriba l’hora de la veritat, l’hora del compromís. Vénen setmanes frenètiques de legislació a Grècia i de debats en Parlaments de països tan reticents a l’acord amb Atenes com Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos. La pilota, i la desconfiança, és ara a la teulada de tothom.
Una cimera de retrets
La desconfiança queda immortalitzada en un paper
La lectura de les conclusions de la cimera extraordinària deixa pocs dubtes. Des de la primera frase es parla de la “necessitat de reconstruir la confiança” i, per aconseguir-ho, es demana a Grècia legislar en pocs dies en qüestions tan sensibles com la reforma de les pensions o l’agilització de la justícia. Només amb els deures fets, sotmetent de nou Grècia al dictat dels creditors, hi haurà tercer rescat. Però aquesta fórmula per refer ponts, trencats sorollosament el cap de setmana quan la sortida de l’euro de Grècia es va posar sobre la taula, és tan ambiciosa com arriscada. “Com l’FMI ha descobert en els seus programes arreu del món, reclamar una reforma abans de desbloquejar un crèdit només porta a la implementació d’una legislació superficial, ja que els mateixos governs que l’han d’aprovar no se la creuen”, escrivien ahir dos analistes del britànic Centre for European Reform.
La crisi París-Berlín
França s’encara a Alemanya i recupera la iniciativa a Europa
L’eix franco-alemany acaba de patir la primera crisi seriosa de relacions des que François Hollande va arribar a l’Elisi. L’amenaça del Grexit, que la mateixa Merkel va acabar fent seva, va fer saltar Hollande de la cadira. I que Merkel no volgués passar a la història com la cancellera que va desmuntar l’euro hi va fer la resta. L’economista Martin Sandbu ho resumia així al Financial Times : “París ha redescobert el seu estatus com a colíder d’igual a igual del projecte europeu. […] Potser la salut de l’euro seria avui més forta si França hagués recuperat la seva confiança abans”. Necessitat de redreçar la seva impopularitat, Hollande va jugar fort i va voler marcar un perfil propi davant de Merkel, encara que fos al preu d’una petita crisi de relacions entre París i Berlín.
Més Europa, més lluny?
El projecte europeu gairebé deixa de ser irreversible
El d’ahir va ser un nou cop al projecte europeu. Mai la UE havia sigut tan a prop de contradir -amb un Grexit - un dels seus grans principis inspiradors, el de “cada vegada una unió més estreta”. I en lloc de fer passos endavant, fer-los enrere, convertint en reversible una construcció que, suposadament, no ho és. Tot això al preu d’alimentar el discurs de les forces euroescèptiques, entre les quals les que demanen la sortida del Regne Unit de la UE, que no paren de fregar-se les mans. “Han destruït l’eurozona tal com la coneixem. Han enderrocat la idea d’una unió monetària com un pas cap a la unió política i ens han portat enrere cap a les lluites de poder nacional de l’Europa dels segles XIX i XX”, deia ahir Wolfgang Münchau al Financial Times.
