24/07/2015

Els dèspotes es malfien de Putin

3 min

Tot i que Putin presenti com un èxit econòmic i geoestratègic haver acollit a Rússia fa dues setmanes les cimeres dels BRICS i de l’SCO (Organització de Cooperació de Xangai: la Xina, el Kazakhstan, l’Uzbekistan, el Kirguizistan i el Tadjikistan), els socis centreasiàtics del Kremlin no han pogut ni han volgut dissimular el seu malestar. Fa temps que Nursultan Nazarbàiev, del Kazakhstan, i Islam Karímov, de l’Uzbekistan, es miren de reüll les maniobres del president rus. Movent organitzacions internacionals com la fins ara paralítica CEI, l’OTSC —equivalent a l’OTAN de l’Est— i la celebrada Unió Eurasiàtica, Putin es disposa a recuperar el perímetre de l’antic Imperi Tsarista i de la plorada Unió Soviètica. I l’annexió de Crimea i la situació de guerra civil a Ucraïna afegeixen inquietud i malfiança als líders centreasiàtics, que viuen les piruetes diplomàtiques i la retòrica putiniana de les últimes cimeres com un ritual previ a l’arribada del cavall de Troia. El president kazakh Nazarbàiev insisteix cada cop més que la Unió Eurasiàtica no hauria d’anar més enllà dels acords duaners i del que ells anomenen un Schengen oriental. I el president uzbek Karímov no s’està d’advertir que ha sigut un error haver admès a l’SCO, sense avís previ, l’Índia i el Pakistan, estats posseïdors d’armes nuclears que desnaturalitzen els objectius fundacionals de l’organització.

Sense marge de maniobra

Però tant Nazarbàiev com Karímov saben que ara com ara no poden prescindir de Putin. Per a ells, el president rus és alhora problema i solució. Es queixen de sentir-se tutelats i alhora s’esforcen a no ser menystinguts pel Kremlin, que és qui els garanteix asseure’s a les cimeres. A qui menys li interessa una confrontació oberta és al Kazakhstan, que, tot i la riquesa de recursos naturals i les bones relacions amb Occident, no perd de vista que més del 20% de la població és d’origen rus. Putin no s’ho pensaria gaire abans de provocar uns sacsejada etnicista capaç de deixar en no res el Schengen oriental. L’Uzbekistan no té, entre els seus molts escenaris conflictius, el d’una minoria russa disposada a mobilitzar-se, però els vincles amb Moscou sí que l’han perjudicat. Tot i la crisi, el país havia crescut un 8% tant el 2012 com el 2013. Ara les sancions contra el Kremlin han reduït a la meitat el sou dels treballadors uzbeks, i el 12% de l’economia de l’Uzbekistan depèn de les remeses.

Més enllà de l’entrebanc al creixement i a la modernització que representen els moviments de tutela del Kremlin envers les antigues colònies de l’Àsia, cal no perdre de vista pulsions endògenes, autodestructives, d’uns règims que des del temps de l’URSS estan articulats al voltant de grups despòtics, oligàrquics, ara actors de paròdies del sufragi universal. El 30 de març Islam Karímov, de 77 anys, va guanyar les eleccions presidencials amb el 90% dels vots. No va servir de res que l’OSCE denunciés la falta de candidats opositors. El 26 d’abril va ser Nazarbàiev qui va ser plebiscitat amb el 97% dels vots. Tots dos fa 25 anys que són al poder i ja eren apparàtxiks poderosos en temps de Bréjnev i Gorbatxov. Tots dos, també, han tingut i tenen problemes amb intrigues. Res diferent del de moltes famílies de la nomenklatura des dels temps de Stalin. Però ara és Putin qui els observa i controla cada gest i moviment.

stats