REGNE UNIT
Internacional 14/06/2018

Un any després del foc a Grenfell, 69 famílies viuen encara en hotels

L’alcalde de Londres denuncia “racisme institucional” contra veïns de la torre sense documentació en regla

Quim Aranda
4 min
Una imatge de la Torre Grenfell, embolcallada amb una lona i amb l’eslògan a dalt de tot “Grenfell, sempre als nostres cors”.

LondresSetanta-dues víctimes mortals, cent trenta-vuit llars destruïdes que arran de la tragèdia s’han trencat fins a formar-ne 203 i encara 69 famílies que viuen en hotels, hostals i altres allotjaments d’emergència. És el balanç més visible i dramàtic de l’incendi de la Torre Grenfell un any després de la tragèdia, el desastre més gran que s’ha viscut a Londres després de la Segona Guerra Mundial.

L’edifici, una estructura de vint-i-quatre pisos, apareix ara embolcallat per una lona amb un cor verd a dalt de tot. Amaga la negror deixada per les flames, però no pot ocultar la desídia i la discriminació que les van causar. La torre és un gegant desballestat a l’oest de la ciutat, al nord de Kensington, el barri més ric de tot el Regne Unit. Les diferències d’habitatges i d’ingressos en una distància de dos carrers en el mateix districte són abismals. Edificis atrotinats al costat de mansions luxoses.

També és abismal la distància entre el que la primera ministra britànica, Theresa May, va prometre en aquells moments i la realitat de 365 dies després. Llavors, al Parlament, la premier va assegurar que en “dues setmanes” totes les famílies supervivents serien reubicades “tan a prop com fos possible” de l’emplaçament de la Grenfell. Res més lluny de la veritat. Segons dades del districte de Kensington i Chelsea, 198 de les 203 unitats familiars han acceptat la casa que se’ls ha ofert. 82 ja ocupen la definitiva, 52 encara viuen en allotjaments temporals d’alta qualitat i els ja esmentats 69 esperen el seu torn en hotels i instal·lacions més precàries. Una dada fonamental sobre el procés de reubicació és que cap família no ha acceptat que l’habitatge estigués a una alçada superior a tres pisos.

Antonio Roncolato, conserge d’un hotel, de 51 anys, és un dels supervivents que encara esperen trobar la casa definitiva. Vivia en un apartament al desè pis de la torre. Va sobreviure després de sis hores d’estar-hi atrapat. El fum i les flames li impedien sortir-ne fins que es va decidir a fer-ho embolicat en tants llençols humits com va poder trobar. Ha viscut durant set mesos en un hotel i ara, tot just fa dues setmanes, s’ha traslladat a un allotjament temporal. “El districte ha comprat molts pisos [ha invertit gairebé 300 milions d’euros en 307 noves propietats] al nord de Kensington, però no hi vull tornar. No puc. I, com que em traslladaré només una vegada més a la vida, vull un lloc on pugui tornar a ser feliç”.

Ho diu en l’impactant documental de noranta minuts que la BBC va estrenar la setmana passada, que condensa hores i hores d’entrevistes amb els que van escapar de la tragèdia. El reportatge recull infinitat de testimonis que es van expressar a les xarxes socials i per moments té una banda sonora esgarrifosa: veus de les víctimes que trucaven per telèfon demanant socors.

Els supervivents han hagut de fer front a un tortuós procés “d’indiferència institucional”, com va denunciar diumenge passat l’alcalde de Londres en una carta adreçada a la premier, Theresa May. Sadiq Khan parlava de “promeses incomplertes sistemàticament” i de “racisme institucional” contra veïns de la torre assetjats per la seva situació legal. Es referia a l’amenaça d’aplicació de les lleis d’immigració, i possible expulsió del país, contra alguns dels veïns, en situació irregular davant de les autoritats del ministeri d’Interior. Un nou malson.

Investigació en marxa

Londres ja va començar a evocar ahir els morts, i també ho farà avui, amb diversos actes. Però tant l’emoció pel record dels que hi van perdre la vida com les feines d’atenció als supervivents, que s’han de prolongar en el temps arran de les seqüeles psicològiques que molts no han superat, no amaguen les dades que es desprenen ja de la investigació pública iniciada fa tres setmanes.

Entre d’altres, la descoberta que més de cent dels pisos dels cent trenta-vuit que hi havia no comptaven amb les obligatòries portes tallafocs. En teoria, aquestes portes estan dissenyades per contenir les flames durant mitja hora, temps que es calcula més que suficient per a una resposta del cos de bombers.

L’actuació de la London Fire Brigade també ha sigut molt criticada en la investigació. Els màxims responsables del cos s’enfronten ara a una possible investigació de la policia metropolitana de la capital per un possible de delicte de violació de les lleis de seguretat. Els advocats de les famílies de Grenfell han qüestionat l’ordre que els bombers van donar perquè els inquilins es quedessin als pisos. La defensa del cos s’escuda en el fet que no podien saber que les portes no eren tallafocs.

Scotland Yard també investiga possibles actes criminals de l’empresa que va dur a terme els treballs de restauració. Construïda el 1974, la torre es va acabar de renovar el maig de l’any passat per un cost d’11,3 milions d’euros. Els treballs van incloure marcs de les finestres externes amb un material més inflamable del que indicaven les normes de seguretat. Aquest factor va provocar que el foc prengués molt ràpidament en la immediata recoberta exterior d’aïllament de l’edifici, panells amb un cor igualment molt inflamable. En poc més de quinze minuts, entre les 00.54 de la matinada del 14 de juny i les 01.15, el foc s’havia descontrolat. Els bombers van trigar 24 hores a controlar-lo.

Famílies trencades, llars desfetes

Ahir al matí Yasim Adam, de 43 anys, explicava als mitjans de comunicació com viu en un apartament d’una habitació amb quatre membres de la seva família un any després que la seva llar desaparegués en l’incendi. A l’edifici sinistrat compartia pis amb una germana, Miriam, en aquell moment embarassada, el cunyat i dues nebodes. La d’Adam és una de les famílies que s’han separat després del foc. Ara el cunyat viu amb una de les filles en un pis d’una habitació del nord de Kensington. Yasim, la germana Miriam, una de les seves filles i el nadó que va néixer al novembre ocupen l’esmentat apartament d’una habitació. “L’aniversari, la investigació, tot això ens torna a portar molt dolor -deia ahir-. Tots els detalls d’aquella nit tornen. La manera com els nostres veïns i amics van morir. És molt dur”. No estalvia crítiques a les autoritats. “¿Podeu creure que allò passés al Regne Unit? La gent estava morint al davant dels nostres ulls i ningú feia res per evitar-ho. Un dels meus amics va perdre tota la seva família. La dona i les dues filles”.

stats