10/07/2015

I després de tot, la negociació

2 min
Una jubilada intentant que la deixessin passar ahir en una sucursal bancària.

ABrussel·les la paraula deadline ja fa temps que no vol dir gran cosa. Ho escrivia fa uns dies un veterà corresponsal en la memòria i a les bosses dels ulls. Cada deadline (termini) incomplert sempre en porta un de nou. Quantes cimeres encallades en algun article polèmic d’un tractat acabaven posant per escrit que la norma en qüestió entraria en vigor tres anys més tard, i qui termini passa acord empeny? És la Unió Europea la que ha buidat de transcendència la paraula ultimàtum. Els titulars sobre la crisi grega ja no saben com condensar el compte enrere diferit. El trencament a càmera lenta. Quina alternativa li queda a una UE que fa sis mesos ja va amenaçar els grecs que votar Syriza era sortir de l’euro? I negar-se a prorrogar el rescat, també. I rebutjar-lo en referèndum. Brussel·les ha acabat devaluant -de tant recórrer-hi a cada entrebanc- el pitjor dels escenaris i l’argument definitiu. Però cada cop el fa més real.

Un sentiment de desànim s’ha instal·lat a Brussel·les. Gairebé de fracàs col·lectiu. Han passat més de quatre anys des que l’aleshores ministre suec de Finances, Anders Borg, va sortir d’una dura reunió de l’Eurogrup per acordar el primer rescat a Grècia anunciant que tot estava solucionat. Grècia -segons ell- ja només era “un problema grec”. Un any després demanava públicament que els grecs sortissin de l’euro. Borg ja no és ministre i Atenes continua negociant desesperadament la sortida a una crisi que ha arruïnat el país i el somni europeu. Una crisi mal llegida i mal gestionada per totes les parts. Ara, però, els escenaris són cada cop més clars. La Unió Europea no vol fer fora Grècia. Mai ho ha volgut, malgrat l’arrogància del seu discurs. Li ensenya la porta però torna a la taula a negociar. Com fa sempre. El problema no són les institucions europees. El verí d’aquesta crisi és a les capitals. En les cancelleries que van prioritzar el càstig a Grècia per sobre de la ràpida contenció de la crisi. En els governs que no volen donar una victòria a Syriza per no alimentar forces properes. En aquells executius que es neguen a debatre la renegociació d’un deute que no podran cobrar. En cada govern grec incapaç de reformar més enllà de la pressió fiscal i social a una classe mitjana escanyada, i que empeny una mica més cap al límit.

Després de tot, el no en el referèndum ha portat a una nova negociació. Una cimera urgent el 7 de juliol i una altra convocada per diumenge, que el president del Consell, Donald Tusk, ha qualificat de “ deadline final”. El líder de Syriza ja té una nova proposta de reforma. La maquinària de Brussel·les continua treballant. Un altre ultimàtum superat. L’esquerda, però, s’ha fet una mica més profunda. Els líders europeus volen formalment començar a discutir el post Grexit i quin paquet d’ajuda humanitària cal preveure per a una Grècia fora de l’euro. A Brussel·les hi ha desmoralització. A Atenes esgotament. Només queda el mètode europeu, tornar a negociar.

stats