OBSERVATORI D’EUROPA

La distància entre Londres i Brussel·les

La pandèmia ha engrandit la distància entre el Regne Unit i la Unió Europea. En plena negociació per al futur d’una relació cada cop més superada pels esdeveniments, el Boris Johnson i la Ursula von der Leyen d’avui no són els del passat 31 de gener, quan es va formalitzar la sortida dels britànics. L’emergència sanitària i els plans de xoc econòmics i socials que caldran els pròxims mesos per fer front a les conseqüències del coronavirus han canviat les prioritats d’uns i altres. El lideratge de Johnson és avui més feble. El de la presidenta de la Comissió Europea ha guanyat en pes polític.

A més, empesa pels estralls de la pandèmia, la UE avança cap a uns nivells d’integració econòmica que l’allunyen encara més de Downing Street: propostes d’endeutament comú, més fiscalitat comuna, més intervenció del BCE, la construcció de noves defenses per a les grans empreses europees davant possibles entrades de capital de fora de la Unió i, en el pla de la retòrica, més discursos per alimentar la idea d’unitat davant l’adversitat.

També el Regne Unit accelera la seva desconnexió, amb la confiança que el cop de la pandèmia es pugui traduir en menys dependència de les cadenes de subministrament europees i que retorni una part de la producció industrial perduda a sòl britànic. La incertesa, però, alimenta els nervis per un període transitori que s’esgota sense cap possibilitat d’acord a l’horitzó: des de l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, demanant que no s’agreugi la inestabilitat econòmica amb les conseqüències d’una sortida abrupta, fins a la patronal de la indústria britànica advertint que les empreses ja tenen prou incertesa al damunt per assumir també l’amenaça d’un trencament sense acord.

Un Johnson debilitat

Abans de la pandèmia, i després de la contundent victòria electoral del desembre del 2019, bona part de l’europeisme britànic encara confiava que Boris Johnson podia aprofitar el capital polític acumulat per demanar una pròrroga del període transitori, si calia, encara que hagués promès manta vegades no fer-ho. Però el termini per demanar la pròrroga acaba l’1 de juliol, el primer ministre ha malversat bona part de les rendes electorals, l’economia britànica -com l’europea- ha entrat en recessió, i Downing Street continua plantejant la negociació en uns termes inacceptables per a Brussel·les.

La UE vol un acord econòmic i comercial ampli que garanteixi uns mínims vincles amb el Regne Unit; Londres reclama un pacte que permeti accés al mercat únic sense tarifes, amb una sèrie d’acords a la carta per a determinades indústries com les farmacèutiques, el sector energètic o els serveis financers, i ara, amb l’emergència econòmica del covid-19, confia deslliurar-se definitivament de la cotilla comunitària que limita les ajudes d’estat. Però Brussel·les no té cap interès en facilitar l’agressivitat econòmica i fiscal del futur veí de l’altra banda del canal de la Mànega.

Tant se val que Johnson vagi presumint de la pila de cotxes, formatges i vins europeus que compren els britànics com si això fos l’únic argument que compta en aquesta negociació. Per a Brussel·les la prioritat és garantir la integritat del mercat únic; la defensa d’un model que es basa en complir unes regles compartides i que una Unió Europea prou amenaçada de disgregació política des de dins no es pot permetre afeblir.