Trump, el president del ressentiment

La presidència de Donald J. Trump ha sigut profundament transformadora i els diré el per què: perquè fins que va arribar al Despatx Oval l’afirmació que una presidència havia sigut profundament transformadora era tot un elogi. Trump l’ha convertit en un horror. El constructor-magnat- playboy-protagonista de realities de televisió ha canviat les categories, i la transformació que deixa als llibres d’història ha consistit en una abismal degradació del capteniment esperable del president de la democràcia més antiga del món i de la primera potència militar del planeta, que ha embrutat tots els racons de la societat americana i ha esquitxat d’arrogància les formes polítiques dels cinc continents.

Un exemple? Trump ha afirmat que segons com vagi aquesta nit no respectarà el resultat de les eleccions. Mai el món no havia vist res semblant al país en què la transferència ordenada del poder executiu cada quatre anys és una norma tan bàsica, i tan invisible, que sembla que no resideixi a la Constitució sinó en l’aire que es respira. Si aquesta nit han sentit clics que venien de l’altra banda de l’Atlàntic potser són de nord-americans que estaven traient el mecanisme de seguretat de la seva arma automàtica per si de cas calia defensar el resultat electoral per altres mètodes. En això ha consistit la presidència transformadora de Trump.

Donald Trump ha sigut el president del ressentiment. Un ressentiment, diguem-ho de seguida, basat en fets reals: la desindustrialització, la bretxa salarial, la concentració de la riquesa, la fi del Somni Americà, segons el qual si t’esforces viuràs millor que els teus pares, la nostàlgia de l’imperi que va guanyar dues guerres mundials i ara no guanya ni el made in China, la llunyania i l’endogàmia de Washington o la superioritat moral de l’esquerra (o el que en quedi, de l’esquerra). Trump ha descobert i perforat els immensos jaciments de ressentiment social i l’ha conduït a la superfície després de passar-lo per la canonada més fosca de l’ànima americana: el racisme latent contra negres i hispans, la negació del canvi climàtic, la barreja de Déu i capitalisme, l’admiració pels milionaris, la malfiança dels campus universitaris, el masclisme que rebutja el #MeToo, l’individualisme que considera que qualsevol impost és socialista i que abomina de la sanitat pública “perquè amb els meus impostos hauria de pagar la químio d’un fumador”.

A cop de tuit

I tot ho ha fet a cop de tuit. El feixisme va necessitar la ràdio, i la Guerra Freda contra el comunisme va acabar amb una victòria occidental a l’esquena del cinema i la televisió. Trump també és un producte de la televisió però ha alimentat la malícia i la rancúnia amb un tuit matinal com aquell qui posa la fulleta d’enciam al canari que refila alegre dins la gàbia. Tots els polítics autoritaris han somiat amb prescindir de la intermediació dels mitjans, però Trump ha fet realitat el somni.

Els seus tuits plens de fets alternatius han mogut el món. Per això als seus mítings el president es pot permetre assenyalar les càmeres del fons i dir al públic “Mireu-los, els de les fake news. No en trobareu cap que us digui la veritat que jo us explico. Perquè jo no soc un polític. Jo soc la vostra veu”.

Tenen les seves raons, milions de nord-americans normals i corrents, per sentir-se menystinguts pel sistema polític. Mireu Joe Biden: ¿no hi havia cap candidat millor a la sala demòcrata, o és que Biden era el que convenia a l’establishment? Per això Trump ha ocupat tot l’escenari d’aquestes eleccions. Serà ell qui guanyarà o perdrà. Però si guanya, tots hi perdrem.