ÀSIA

La nova esclavitud: així malviuen les minyones filipines a Hong Kong

Amb jornades de fins a 18 hores, només poden sortir de la casa els diumenges

Cada diumenge, durant tot l’any, els carrers centrals de Hong Kong i els seus parcs canvien la seva imatge de capital financera xinesa per la d’un festival de colors i folklore del Sud-est Asiàtic. Perquè, només en diumenge, a la part més visible de l’illa de negocis hi acampen comunitats de dones filipines i indonèsies. Porten menjar i estenen estovalles a terra per estirar-se a la fresca. Llueixen els seus millors vestits, beuen vi i ballen cançons del seu país. Per un dia, el centre de la ciutat és seu.

Però ho fan per celebrar una llibertat que malauradament escasseja. I és que només són lliures aquest dia de la setmana. De dilluns a dissabte són esclaves i estan recloses. Les Filipines i Indonèsia són dos dels països dels quals surten més dones sense diners ni formació a buscar feina a l’estranger. El camí habitual és convertir-se en minyones a càrrec de famílies adinerades, especialment al continent asiàtic. Però és a Hong Kong on aquest fenomen es fa més visible. I on arriba a un límit que, per a l’Associació de Treballadores Domèstiques de la regió xinesa, es pot considerar “esclavitud”. I tot plegat a causa d’unes lleis i un sistema legal que converteixen aquestes dones en esclaves per un salari irrisori.

Però per què es considera esclavitud? Primer de tot, per la reclusió. La legislació hongkonguesa diu que les minyones i treballadores domèstiques s’han d’estar a la casa on treballen, i no poden sortir de dilluns a dissabte. Ni tan sols en el temps lliure. La segona part és l’horari. En principi la llei diu que s’ha de respectar el descans de les treballadores i també les pauses laborals. La realitat, però, és que moltes arriben a estar ocupades 18 hores diàries, i fins i tot han d’estar disponibles durant les hores de son.

“En principi a les nou del vespre he acabat la feina, però la dona de la casa sempre em demana altres tasques perquè, esclar, encara soc allà”, comenta l’Elizabeth, una filipina de 24 anys que treballa per a una família hongkonguesa. L’Elizabeth és la primera en llevar-se a la casa. Fa els esmorzars i s’encarrega de preparar el nen de la família per anar a escola. Després netejarà la casa, anirà a comprar, enllestirà les tasques domèstiques i assistirà la família en tot el que necessiti. Una feina de sol a sol. I tot això per 507 euros mensuals, el salari estipulat pel govern de Hong Kong, tot i que moltes minyones cobren molt menys si abans han confiat en agències laborals que es queden part dels seus primers salaris quan arriben a l’illa.

Actualment a Hong Kong hi treballen unes 340.000 dones estrangeres com a minyones, la gran majoria procedents de les Filipines i Indonèsia. En una regió de 7,4 milions de residents, són prop d’un 5% de la població. L’Elizabeth no pensa que la seva feina sigui bona, però sí que es considera una afortunada. “El pitjor és que treballis en una casa amb gent gran i nens”. Una situació que afecta dues de cada cinc minyones, segons l’associació.

Però com és possible que sigui tan fàcil tenir minyona a Hong Kong? La llei hongkonguesa estableix que tota família que disposi d’un ingrés de 1.790 euros mensuals pot accedir a una minyona en aquestes condicions tan precàries. Segons la directora de la Missió per a Treballadores Migrants, Cynthia Tellez, el govern promou la contractació de minyones per a la gent gran perquè així s’estalvia el cost de subvencionar polítiques socials per als ancians. “El govern hauria de tenir un programa per donar resposta a les necessitats de la gent gran hongkonguesa”, explica Tellez per argumentar que aquesta mancança propicia que “s’acabi contractant aquestes minyones directament des de les autoritats”.

La mateixa associació denuncia que amb nens petits o gent gran a les cases les obligacions de les minyones es multipliquen. “La gent gran necessita atenció a qualsevol hora del dia, et poden despertar durant la nit perquè volen anar al lavabo”, explica una minyona indonèsia. “Els nens, en canvi, t’esgoten, i es fa molt pesat cuidar-los perquè, per exemple, no pots descansar ni per anar al lavabo”, afegeix. “S’està pagant un salari d’esclavitud”, corrobora Dolores Balladares, cap del Cos de Coordinació dels Migrants Asiàtics, que assenyala que el motiu pel qual les minyones han de passar la nit a la casa on treballen és perquè puguin disposar dels seus serveis en qualsevol moment del dia i de la nit.

Amb la llei en contra

A més de tot això, les lleis no acostumen a ser favorables a les minyones. Aquest any, per exemple, va morir una dona filipina perquè l’obligaven a netejar els vidres de l’edifici per la part de fora, sense protecció. Va caure per la finestra. I aquest és un problema habitual per a aquest col·lectiu: la falta de seguretat laboral de cap mena. I és que la Federació Hongkonguesa de Treballadores Domèstiques també confirma que encara rep moltes queixes de minyones forçades a fer treballs de risc.

A diferència de països com Singapur, on si una minyona té un accident laboral són les famílies que la contracten qui se’n fa càrrec, a Hong Kong, com és d’esperar, no. Normalment, si la treballadora té qualsevol problema s’adonarà, un cop més, que aquest tipus d’esclavitud moderna tampoc li garanteix cap suport. Efectivament, es troben encara més soles.