EL CAIREDesprés de quatre dies de protestes desencadenades per la producció als Estats Units d'un film que ofereix una visió insultant de Mahoma, ahir van amainar per fi les expressions de ràbia al món islàmic. De moment, el balanç de l'escalada de violència és la mort de quatre diplomàtics nord-americans -entre els quals, l'ambaixador a Líbia- i prop d'una desena de manifestants, centenars de ferits en una vintena de països i mitja dotzena d'ambaixades assaltades o assetjades. Mentre l'administració Obama i els governs de la regió tracten de contenir la crisi, analistes i diplomàtics debaten quines en són les arrels.
La manipulació salafista
Un corrent ultraconservador amb consciència política
A la majoria de països, els grups salafistes semblen estar al darrere de l'organització de les protestes. El salafisme és un corrent ultraconservador de l'islam que ha crescut de manera considerable durant les últimes dècades al Pròxim Orient, sobretot entre els sectors més marginats i pobres. La Primavera Àrab, i la caiguda d'alguns règims dictatorials, ha despertat la consciència política d'un moviment tradicionalment apàtic, que solia limitar-se al proselitisme religiós.
Hostils a les altres religions i a Occident, alguns predicadors salafistes han explotat per motivacions polítiques i una fosca gravació de vídeo, de pèssima qualitat, que mai no hauria arribat als canals de distribució al gran públic. Han exagerat l'impacte del film per presentar-se davant dels seus com els autèntics defensors de l'islam, per fer créixer el fossar que separa les opinions públiques d'Occident i el món islàmic, i per tensar les relacions entre els governs de la regió i l'administració dels Estats Units.
L'antiamericanisme latent
La posició dels EUA a Palestina no s'ha mogut amb Obama
La manipulació d'aquests grups ha tingut un cert èxit perquè cau sobre un terreny adobat durant dècades. En general, la imatge dels Estats Units al món islàmic és molt negativa, i ni la Primavera Àrab, ni les esperances que va generar l'elecció del president Barack Obama a la Casa Blanca semblen haver canviat aquesta realitat. El suport dels EUA a les revolucions als països àrabs, amb la notable excepció de Bahrain, només ha millorat la percepció de la superpotència a Líbia.
La principal raó és que la política exterior de Washington se sol interpretar al món islàmic sota un únic prisma: el conflicte a Palestina. I, en aquest front, no hi ha hagut grans diferències entre les administracions Obama i Bush. El suport incondicional dels Estats Units a Israel és un principi tan profundament arrelat a la cultura política del país que sembla immutable, tot i que representa una de les errades estratègiques més grans de la seva política exterior.
La sobredimensió
Les manifestacions han estat marginals en una regió encesa
La violència genera una fascinació entre els mitjans de comunicació que sovint deforma la realitat. En cap país musulmà hi ha hagut una manifestació multitudinària, sinó que les protestes han estat de pocs milers de persones. Això sí, molts traspuaven una indignació majúscula. Però no és clar que la seva actitud sigui representativa dels sentiments de la majoria de la població, i estigui motivada només pel vídeo o per l'odi als EUA.
El Pròxim Orient és una regió en plena efervescència política, subjecta a canvis socials i culturals accelerats. No és d'estranyar que de tant en tant hi hagi expressions col·lectives de frustració, provocades per diferents motius, i que només necessiten una espurna per encendre's. A Egipte, els joves que van lliurar una batalla campal amb les forces de seguretat no eren islamistes, ni especialment religiosos, ni antiamericans.
El cas egipci
L'augment de la tensió entre Washington i el Caire
Una de les principals conseqüències de la crisi és el distanciament entre el govern dels EUA i el d'alguns països de la regió, com Egipte. El president Mursi i el seu partit, els Germans Musulmans, s'han vist desbordats pels fets i van reaccionar tard i malament. Temorós de perdre popularitat entre les seves bases més conservadores, l'islamisme governant no va condemnar amb contundència i celeritat l'assalt a l'ambaixada del Caire.
Les relacions amb els EUA són vitals per a Egipte, des del punt de vista econòmic i militar. El president Mursi n'és conscient i, per tant, haurà de fer un esforç per restituir l'entesa amb Washington que havia marcat l'inici del seu mandat. Obama li va donar un suport decisiu en el seu pols amb la Junta Militar.
