OBSERVATORI DE L’EST

L’esquerra i la temptació populista

Com cada segon diumenge de gener, seguidors de Die Linke, hereus del SED, el partit únic de la RDA, posaran flors al memorial de Rosa Luxemburg, assassinada fa cent anys al costat de Karl Liebknecht. Van ser abatuts per militars ultres a l’Hotel Eden de Berlín el 15 de gener del 1919, mentre el govern del socialdemòcrata Friedrich Ebert mirava cap a una altra banda, anhelant liquidar la revolta espartaquista, embrió de la Revolució Alemanya. Per a l’SPD eren més importants els seus compromisos amb l’oligarquia alemanya que no pas els principis morals. Els cossos de Luxemburg i Liebknecht van ser llançats al canal. En l’anàlisi que feia de l’Europa desfeta per la Primera Guerra Mundial, Rosa Luxemburg va saber copsar les grans complexitats d’aquell moment. Com a revolucionària se sentia empesa a la lluita al carrer i, alhora, la seva lucidesa li impedia passar per alt errors que es pagarien cars, com la proclamació del Soviet de Baviera i, més tard-ella ja no ho va veure-, la presa del poder a Hongria pel comunista Belá Kun imposant un règim de terror de 133 dies. Rosa Luxemburg no es va estar d’assenyalar un dels grans errors de Lenin: que la dissolució de l’Assemblea Constituent del 1918 va representar un autèntic cop d’estat contra les primeres i fràgils institucions democràtiques russes. Per això la pensadora Hannah Arendt no s’està de salvar la memòria de Rosa Luxemburg quan escriu: “¿És que potser els fets no li van donar la raó? ¿No és la història de la Unió Soviètica una llarga demostració dels temibles perills de les revolucions deformes?” L’assassinat de Rosa Luxemburg va suposar el final d’una lúcida interpretació de Marx, i va fer caure sobre l’SPD un estigma que mai no han pogut superar: la falta de determinació davant els nazis durant la República de Weimar, primer, i, set dècades més tard, la complicitat en l’hegemonia del neoliberalisme a Europa. El preu podria ser la irrellevància, veient com l’electorat socialdemòcrata s’està passant a Els Verds. L’SPD seria quarta força política, per darrere d’Alternativa per a Alemanya.

Aufstehen dispara les alarmes

¿Només queda Die Linke com a garantia d’esquerra? Hi ha símptomes que fan sospitar que no del tot. La tardor passada Sahra Wagenknecht, una de les seves dirigents més carismàtiques, proclamava que està “farta de deixar el carrer en mans de l’extrema dreta” i presentava la seva solució: el corrent Aufstehen -també conegut com Dempeus-, que des de Die Linke pretén assumir uns quants postulats d’Alternativa per a Alemanya. Sobretot frenar les onades migratòries i donar garanties de seguretat i ordre. Una operació política que s’emmarca sobretot en territori de l’antiga RDA, on sempre va estar latent el nacionalisme prussià. Fa pensar. En tot cas Aufstehen tracta d’impedir que passi el mateix que a França, on Marine Le Pen ha seduït un sector de l’electorat comunista. ¿L’esquerra autoimplantant-se el marc mental de l’extrema dreta? Què en pensaria Rosa Luxemburg? L’oferta de Sahra Wagenknecht l’han comprat a Espanya Julio Anguita i el diputat d’Units Podem Manuel Monereo, que invoquen protegir “les víctimes de la globalització”, i no s’estan d’afalagar el ministre italià de l’Interior, Matteo Salvini, perquè “està assumint la defensa de les classes populars enfront dels poderosos”. En aquest cas: què en diria Antonio Gramsci? Estem davant d’unes esquerres cada cop més líquides, més volàtils. I qui sap si temeràries.