PRÒXIM ORIENT

Els exiliats d’Afrin, l’últim gran desastre kurd

La invasió turca d’aquesta regió kurdosiriana al març va provocar l’èxode de més de 150.000 persones

“Vam ser dels últims a abandonar Afrin. Ens vam quedar a l’hospital fins que els bombardejos dels avions turcs es van tornar insostenibles. Em vaig escapar en una ambulància juntament amb dos companys i set pacients ferits. Va ser el dia més dur de la meva vida, perquè la gent ens demanava ajuda però no podíem fer res per falta d’espai”, recorda a l’ARA la Rewan, una jove de 28 anys responsable de l’arxiu de pacients de l’hospital d’Afrin.

La Rewan és una de les 150.000 persones desplaçades d’Afrin que a mitjans de març passat van arribar a la regió de Xehba a causa de la invasió turca. Situada només 20 quilòmetres al nord de la ciutat d’Alep i a tocar del cantó de majoria kurda, l’autogovern kurd i el règim de Baixar al-Assad van arribar a un acord per assentar-hi aquesta gran quantitat de refugiats.

“Després d’expulsar el Daeix el 2016, nosaltres controlàvem el nord de la regió i el govern sirià el sud. El règim l’havia declarada zona militar i estava pràcticament deshabitada”, detalla Hevi Mustafà, copresidenta del cantó d’Afrin, des de dins d’una tenda del camp de refugiats de la Resistència. “Com més lluny te’n vas de casa, més difícil és tornar-hi”, comenta el Haidar, un perruquer de 38 anys que amb la seva dona i el seu fill d’un any i mig han decidit quedar-se a Xehba, tot i que se’ls va presentar l’oportunitat d’anar a Alep. Originari de la població de Jendires, i propietari d’una barberia i una botiga de roba, aquest home kurd era la viva imatge del desenvolupament econòmic i social que va assolir Afrin, que havia aconseguit mantenir-se al marge de la guerra siriana des que va esclatar, el 2011.

Crims sota l’ocupació turca

El 20 de gener passat Turquia i milícies sirianes opositores d’orientació islamista van llançar l’operació Branca d’Olivera sobre Afrin amb el pretext de “netejar la zona” de les Unitats de Protecció Popular (YPG), que Ankara considera l’extensió siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Tot i la presència de tropes russes a la regió i que les YPG són un dels pilars de les Forces Democràtiques de Síria (FDS) -aliades dels EUA en la lluita contra l’Estat Islàmic-, tant Moscou com Washington van donar llum verda al president turc Recep Tayyip Erdogan per llançar l’atac.

Després de més de dos mesos d’ofensiva, que segons l’Observatori Sirià de Drets Humans va deixar més de 300 civils morts, Turquia va aconseguir controlar la ciutat d’Afrin el 18 de març. “El principal objectiu de l’agressió turca ha sigut acabar amb el projecte democràtic que s’està duent a terme al nord de Síria i que reconeix els drets de totes les ètnies i nacionalitats”, denuncia Fàtima Latko, membre de l’executiva de Kongra Star, principal moviment de dones del Kurdistan sirià. “Turquia també vol destruir la nostra identitat i història i per això ha bombardejat deliberadament alguns vestigis sense que hi hagués cap objectiu militar”, indica Latko. Multitud de desplaçats, que mantenen contacte amb familiars o veïns encara residents a Afrin, expliquen casos de detencions arbitràries, desaparicions forçades, violacions de dones, confiscació de propietats i saquejos perpetrats pels grups islamistes que operen a la regió, i als quals Turquia dona total llibertat de moviment. Unes violacions dels drets humans també denunciades per Amnistia Internacional i Human Rights Watch.

Segons indiquen les autoritats del cantó a l’exili, només el 20% de la població original s’ha quedat a Afrin. El buit que han deixat principalment l’han ocupat milers de combatents islamistes i les seves respectives famílies procedents de llocs com Guta o Homs. Diferents residents consultats indiquen que milícies islamistes com Sultan Murad o Ahrar al-Xarquiya estan imposant tocs de queda i estrictes codis de conducta a les dones d’acord amb la xaria, la llei islàmica. Una ocupació a la qual cèl·lules dorments de les YPG estan plantant cara amb tàctiques de guerrilla. Segons dades facilitades per la milícia, durant el mes d’agost 50 combatents islamistes i 7 soldats turcs van resultar morts a Afrin. Segons ha pogut presenciar sobre el terreny aquest diari, la col·laboració militar entre les YPG i el règim és molt estreta i seran aliats en la batalla per Idlib, que hauria d’incloure Afrin.

Dures condicions dels desplaçats

A la regió de Xehba s’han preparat tres grans camps amb tendes de campanya que alberguen al voltant de 16.000 persones, tot i que el gruix de la població desplaçada viu en cases buides que han ocupat. L’Unicef col·labora en el proveïment d’aigua, mentre que l’autogovern és l’encarregat de gestionar la recollida d’escombraries, coordinar els centres mèdics i oferir gratuïtament quatre hores diàries d’electricitat.

Molts dels desplaçats han posat en marxa els mateixos negocis que regentaven abans de l’exili, no sense complicacions. “Hem de pagar una taxa del 10% al règim perquè deixi entrar els medicaments”, assenyala el Muhammad, que abans regentava una farmàcia a Jendires i ara en té una a Fafín. La precarietat també es fa present en la vida d’aquestes persones. “Les males condicions del menjar i l’aigua estan provocant malalties gastrointestinals i diferents tipus d’hepatitis. Una situació sanitària agreujada per la falta de medicaments, personal mèdic i instal·lacions”, explica el doctor Abdulkader Hesko, director de l’únic hospital de Xehba, que atén 600 pacients diaris amb un equip de 47 professionals que fan torns de 12 hores. “Alguns pacients, principalment nadons, han mort per culpa de la burocràcia. L’altre dia va néixer un nen amb problemes respiratoris i vam decidir derivar-lo a Alep per la falta d’equipaments. El règim va trigar quatre hores a concedir-nos el permís. A vegades aquest temps d’espera resulta mortal”, subratlla la Rewan, responsable de l’arxiu de pacients de l’hospital.

Etiquetes