Una experiència innovadora i necessària

"La metodologia de les negociacions ha sigut un encert: rondes quinzenals, amb quinze dies de pausa i reflexió"

La societat colombiana pot estar contenta i celebrar que una de les violències del país (en queden moltes altres), representada pel llarg enfrontament entre l’estat i la guerrilla de les FARC, hagi arribat a bon port, després de quatre anys de negociacions. L’èxit ha sigut possible, en primer lloc, perquè totes dues parts estaven fermament convençudes que havien d’arribar a un acord, i que aquest acord havia de ser en benefici del conjunt del país, no només d’alguna de les parts. Després d’un any i mig de diàlegs exploratoris, absolutament imprescindibles, el procés va arrencar a l’Havana, amb una agenda totalment realista, lluny de la llista interminable de demandes de canvi estructural que havien fet les FARC una dècada abans.

La metodologia de les negociacions ha sigut un encert: rondes quinzenals, amb quinze dies de pausa i reflexió, quatre punts substantius i un de procediment per a la fase final, força mecanismes de participació, una dimensió de gènere en tot el seu contingut, creació de tres subcomissions per anar avançant en el procés, dos països garants (observadors, però amb funcions de facilitadors -mediadors- en moments de crisi; la decisió de “desescalar” la confrontació, fins a arribar a un alto el foc bilateral de facto, molt abans de fer-lo oficial, fa poques setmanes; molts actes simbòlics, especialment els vinculats amb el perdó, el respecte i l’escolta a les víctimes; l’aplicació d’una justícia transicional i restaurativa amb innovacions, i un llarg etcètera.

Es tracta, doncs, d’un acord que pot ajudar enormement a fer que Colòmbia, en una dècada, tingui els seus nombrosos camperols amb situació de dignitat, un sistema polític més transparent, participatiu i democràtic, de més qualitat; una notable reducció dels problemes derivats del cultiu de productes il·lícits, i un ferm combat contra les estructures criminals del país.

Tot plegat, el que s’ha fet i com s’ha fet, marcarà història en el panorama dels processos de pau al món, i servirà d’important referència per a futures negociacions. Evidentment, encara queda pendent negociar amb l’altra guerrilla, l’ELN, més petita i complexa, ja que pensa més en dinàmiques socials i vol donar la paraula a moviments populars, i quedar com una mena de braç armat d’aquests moviments, cosa que, evidentment, no satisfà ni agrada a tothom.

En tot cas, el que és important és que el dia 2 d’octubre els partidaris de revalidar l’Acord Final amb les FARC guanyin en el plebiscit, i es comenci el procediment previst per deixar les armes i reincorporar-se a la vida civil i política, ja que les FARC tenen moltes aspiracions en aquest sentit. Ja veurem, però, el suport que podran obtenir. La llarga pràctica del segrest, de manera particular -encara que ara demanen perdó sobre aquest fet-, els passarà factura.

Una mica nostra

Però això no redueix l’immens mèrit de la clara i ferma aposta dels dirigents de les FARC per deixar les armes i ajudar a normalitzar la vida d’aquest país tan estimat des de Catalunya. Val a dir que, des d’aquí, i des de fa molts anys, tant la cooperació catalana com les ONG que treballen en molts diversos àmbits, el món universitari i les institucions, s’han compromès sempre a aconseguir un final dialogat i negociat. Aquesta pau, encara que parcial, és, doncs, també una mica nostra.