Publicitat
Publicitat

JORNADA ELECTORAL

El fantasma de la ingovernabilitat plana sobre les eleccions italianes

Itàlia elegeix avui entre quatre perfils polítics molt diversos, que hauran d’establir aliances

Tots els analistes coincideixen en una cosa: les eleccions que Itàlia celebra avui són probablement les més incertes de la història recent. Els italians tindran la difícil tasca de decidir entre Silvio Berlusconi, un ancià de 81 anys que en fa més de 25 que domina la política mentre esquiva les urpes de la justícia; Luigi Di Maio, un antisistema amb vestit i corbata admirador de Rajoy; Matteo Salvini, un separatista convertit en salvador de la pàtria, i Matteo Renzi, un professional de la política que va arribar amb ganes de desballestar la vella casta i va acabar sent devorat per la seva pròpia ambició.

Els últims 70 anys el país ha tingut 65 governs -quatre els últims cinc anys-. La nova llei electoral amb què avui van a les urnes introdueix un sistema mixt (proporcional i majoritari) que permetrà governar només els que arribin al 40% dels vots, cosa que obligarà els partits a establir àmplies aliances. La coalició de centredreta (Força Itàlia i la Lliga Nord) es perfila com la favorita amb aproximadament el 36% dels vots, mentre que el Moviment 5 Estrelles (M5E) seria el partit més votat tot sol amb prop del 28%. Però els últims sondejos són de fa 15 dies (a Itàlia està prohibit publicar enquestes durant les dues setmanes prèvies a la votació). I en aquest temps podrien haver canviat moltes coses.

El ‘nonno’ ha tornat

Silvio Berlusconi (Milà, 1936) és sens dubte el protagonista d’aquestes eleccions. Quan tothom el donava per mort, va tornar a col·locar-se en la línia de sortida per sorpresa -i estupor- d’Europa. Els seus escàndols judicials i la pressió dels mercats van obligar el Cavaliere a dimitir el 2011, i va deixar el país a un pas del precipici. Va dir que a partir de llavors es dedicaria a “fer d’avi”, però el nonno d’Itàlia ha tornat. Com si fos un encantador de serps -la seva experiència com a animador de creuers i magnat televisiu segurament hi deu haver ajudat-, el tres vegades primer ministre italià es podria ficar a la butxaca una altra vegada prop del 16% dels italians. El magnat aspira a tornar a guiar el rumb d’Itàlia des de l’ombra, perquè està inhabilitat per ocupar càrrecs públics fins al 2019 després de ser condemnat per frau fiscal.

Un dia abans que es tanqués la campanya electoral, Berlusconi va assenyalar Antonio Tajani, president del Parlament Europeu i cofundador de Força Itàlia, com a candidat del seu partit per convertir-se en primer ministre en cas de victòria del centredreta. Però per això haurà de superar en nombre de vots la Lliga, la seva sòcia en la coalició. Els analistes no descarten un sorpasso del partit xenòfob que lidera Matteo Salvini (Milà, 1973). Des que va ser nomenat secretari general, després de la caiguda en desgràcia de l’històric fundador Umberto Bossi, Salvini ha transformat el projecte secessionista de la Padània en un partit nacional, euroescèptic i racista. L’objectiu ja no són els italians del sud sinó els immigrants. Podria ser la gran sorpresa.

‘Renzusconi’

Renzusconi és el nom amb què molts a Itàlia es refereixen a Matteo Renzi (Florència, 1975), secretari del Partit Demòcràtic (PD). I no es tracta precisament d’un sobrenom afectuós. El líder dels progressistes és el candidat més ben situat en aquestes eleccions per clavar-se una trompada. Enrere van quedar els temps en què el primer ministre més jove de la història d’Itàlia era definit com l’“Obama italià”. L’ambició de Matteo Renzi el va fer saltar de l’alcaldia de Florència a la primera línia del PD. Pel camí va anar deixant alguns cadàvers que ara, quan està en el moment més baix de la seva popularitat, estan començant a passar-li factura. Va assumir el càrrec de primer ministre el 2014 sense passar per les urnes, amb la meitat del seu partit en contra i sense ni tan sols haver-se assegut abans en un escó del Parlament. Volia reformar el sistema de dalt a baix -“Desballestar la vella política”, en paraules seves-, però el sistema va acabar desballestant-lo a ell.

El 2016 va convocar un referèndum per reformar la Constitució i eliminar el Senat. Va perdre i va dimitir, com havia promès. També va jurar que no tornaria a dedicar-se a la política durant un temps, però no va trigar a deixar-se temptar de nou. Ara diu que, passi el que passi avui, seguirà al capdavant del partit. Això sí, reconeix que si la patacada és tan monumental com pronostiquen totes les enquestes, no descarta convocar un congrés intern. Els seus adversaris al PD -i en té uns quants- ja es freguen les mans.

L’‘indignat’ que admira Rajoy

El 2013 Luigi Di Maio (Avellino, 1986) va passar de ser un estudiant de dret amb feines precàries a convertir-se en el vicepresident de la Cambra dels Diputats més jove d’Itàlia. A l’octubre es va convertir en el candidat del Moviment 5 Estrelles quan el seu fundador, el còmic Beppe Grillo, va decidir abandonar la política i tornar als escenaris. El líder dels indignats italians assegura que no són d’esquerres ni de dretes, però confessa que admira el model econòmic de Mariano Rajoy. En aquests cinc anys a les institucions, el M5E s’ha transformat. Ha aparcat el referèndum sobre l’euro, que era la proposta estrella al principi, i no tanca la porta a pactes puntuals amb altres formacions al Parlament per poder governar. I si hi ha alguna cosa que la complexa història política italiana revela és que a Itàlia, passi el que passi, sempre s’acaba pactant.