VENEÇUELA
Misc 24/06/2019

Les farmàcies i comerços de Caracas tornen a estar plens de productes

L’alliberament dels preus i l’eliminació del control de canvi fan créixer l’oferta

i
Mònica Bernabé
4 min
Un dels barris humils de Caracas, de petites cases de totxanes, al vessant de la muntanya.

Enviada especial a CaracasA Caracas, la capital veneçolana, hi ha una cadena de farmàcies que es diu Farma Todo en què, com el seu nom indica, en teoria s’hi pot trobar de tot. Els establiments són grans superfícies on fins i tot hi ha servei de compra en automòbil, com si es tractés d’un d’aquests McDonald’s en què es pot fer la comanda a través d’una finestreta, sense ni tan sols baixar del vehicle.

El primer que un veu quan entra a les farmàcies Farma Todo és una torre d’ampolles de dos litres de Coca-Cola col·locades al passadís central. També s’hi poden trobar patates fregides de xurreria, maionesa, gelats i altres productes similars que precisament no són el millor per a la salut. De la mateixa manera, hi ha articles de neteja i higiene personal i, per descomptat, medecines. Els prestatges n’estan plens.

“Més o menys tenim tota classe de medicaments”, confirma el doctor José Luis Rodríguez, que treballa en una de les farmàcies Farma Todo a l’est de Caracas, tot i que reconeix que alguns escassegen. Per exemple, falten antibiòtics com l’amoxicil·lina, fàrmacs per a l’asma, les tiroides o les infeccions urinàries, i fins i tot de vegades per a la tensió. La major part dels medicaments que hi ha a les prestatgeries de la farmàcia són de fabricació veneçolana i abunden els que estan fets a partir d’herbes i espècies.

Una jove en una farmàcia Farma Todo, de Caracas.

“Mentre Veneçuela s’està obrint al món, el món s’està tancant a Veneçuela”, afirma l’economista veneçolà Asdrúbal Oliveros. Fa referència, d’una banda, a la tímida obertura econòmica del país i, de l’altra, a les sancions internacionals imposades al govern veneçolà. L’expert corrobora que no es tracta només d’una percepció, sinó que efectivament l’oferta de productes a les farmàcies i a la resta de comerços de Caracas ha augmentat els últims mesos, des que el govern de Nicolás Maduro va alliberar els preus i va eliminar per fi el control de canvi. Això sí, els preus estan pels núvols. A Farma Todo una simple caixa d’ibuprofèn val 19.500 bolívars (2,3 euros) i un paquet de 24 bolquers, fins a 64.500. El salari mínim a Veneçuela és de 65.000 bolívars al mes (uns 7,8 euros). Com s’ho fa la gent per sobreviure?

Caracas està situada en una estreta vall d’uns 22 quilòmetres de llarg. Les classes més benestants viuen a les zones més baixes de la vall, a l’est de la ciutat, i les humils, als vessants i principalment a l’oest. La diferència entre una zona i una altra és clarament visible. En una abunden els edificis alts i els carrers són amples, i en l’altra només hi ha casetes d’un màxim de dues o tres plantes, els carrers són pendents gairebé impracticables i les línies elèctriques, un autèntic eixam de cables.

Julio Emiro i Eli del Carmen Dori viuen en un d’aquests barris humils de l’oest de Caracas, a Catia. Tenen 57 i 65 anys respectivament i són colombians, com tants altres veïns d’aquestes zones deprimides, on qui més qui menys és descendent d’estrangers que van arribar a Veneçuela quan era un país d’oportunitats, en èpoques passades de bonança. El Julio i l’Eli van arribar fa 40 anys i ara, com gairebé tots els veneçolans, sobreviuen perquè són multiempleats -tenen diferents feines- i de tant en tant reben ajuda de la seva família des de Colòmbia.

Ell treballa com a electricista i guanya uns 100.000 bolívars al mes. Ella neteja cases de famílies veneçolanes que, tot i la crisi, encara es poden permetre tenir una treballadora domèstica. Cobra 360.000 bolívars mensuals, a més de 40.000 bolívars de pensió de jubilació. En total entre els dos poden arribar a ingressar al mes fins a set vegades un salari mínim (uns 60 euros). I no són els únics: la majoria de veneçolans cobren una mitjana de quatre salaris mínims al mes, assegura l’economista Asdrúbal Oliveros. I les seves despeses corrents són mínimes.

La vida als barris humils

El Julio i l’Eli viuen en una casa modesta que és propietat del seu cunyat i no paguen lloguer. Bona part dels veneçolans de classe baixa viuen en habitatges de propietat que van construir amb les seves pròpies mans, o que el govern chavista simplement els va concedir. Tampoc paguen electricitat, ni aigua, ni gairebé gas. “Abans que Chávez arribés al poder, sí que calia pagar l’aigua i la llum, i, si no ho feies durant dos mesos, et tallaven el servei. Ara pots estar dos anys sense pagar i ni t’envien el rebut”, comenta el Julio. El govern ho sufraga absolutament tot. Els veneçolans que viuen a les zones humils de Caracas no han d’aportar ni un cèntim.

El govern distribueix en aquestes zones les anomenades caixes Clap, és a dir, lots mensuals de menjar gairebé gratuïts. Només costen 3.000 bolívars i contenen productes com sucre, arròs, farina, oli, pasta, mongetes i llet en pols. Determinats dies del mes, a més, l’Ajuntament també ven peix, pollastre, carn i ous a preus subvencionats, més econòmics que els del mercat.

Los vecinos venden pescado subvencionada por el gobierno en el distrito caraqueño de Baruta.

Dissabte passat va tocar el torn del peix a Baruta, un districte de Caracas. Un camió frigorífic carregat amb 400 quilos de peix es va plantar a la plaça principal del districte i diversos veïns van organitzar la venda: van col·locar una carpa de color vermell, unes quantes taules de plàstic i una balança en un lateral de la plaça, i van començar a vendre peix. “El mateix poble ajuda el poble. Això sí que és una expressió de democràcia pura”, comentava un dels organitzadors, Horacio Márquez, un jubilat de 59 anys que intentava que els compradors es posessin en fila i no es barallessin per ser atesos els primers. Morela Bello, una de les veïnes que esperaven per comprar peix, es mostrava empipada: “Soc aquí des de les set del matí, i són dos quarts d’onze i encara no han començat la venda!” Això sí: per fer qualsevol cosa, a Veneçuela, cal armar-se de paciència.

stats