AMÈRICA

Els fills pròdigs de la Revolució Cubana

Cuba viu una allau de retornats pels canvis al país o pel fracàs de la seva experiència a l’estranger

La sala d’espera de l’oficina d’Immigració del barri de Miramar de l’Havana, on es tramiten els processos de repatriació per als cubans emigrats, és alhora un fòrum de debat sobre la dificultat de guanyar-se la vida en un altre país. S’hi expliquen històries de por sobre el drama sofert per alguns cubans que es van jugar la vida quan van marxar il·legalment, i un despatx d’advocats assessora els més inexperts.

La cua és llarga perquè cada cop hi ha més cubans que decideixen tornar a l’illa. No tenen un perfil definit, ja que l’emigració cubana és de moltes classes. I amb sorts diverses. Queda reflectit a la sala d’espera, on el ventall d’edat és ampli, així com l’ascendència social. La majoria dels que són a l’oficina d’Immigració parlen en veu dels altres de l’experiència a l’exterior, perquè el tràmit de repatriació és més fàcil si l’inicia un familiar dins de Cuba. També hi ha els que aprofiten un viatge de visita a la família per iniciar-lo. Se’ls reconeix pels aires de suficiència amb què es mouen i per l’ús forçat d’expressions típiques cubanes per autodemostrar-se que són cubans. No és l’únic estigma a què s’han d’enfrontar, perquè els que somien emigrar els veuen com uns fracassats.

Però els retornats aporten dinamisme a una societat que tot just comença a conviure amb dinàmiques capitalistes, com l’auge dels negocis privats i el consumisme. La seva experiència en països capitalistes els permet veure oportunitats de negoci. Molts dels nous restaurants, bars o botigues són participats directament o indirectament per repatriats.

L’Orlando va viure uns anys a Miami i en tornar va posar en marxa un restaurant chill-out, i es guanya molt bé la vida en comparació amb la mitjana del país. Els estalvis fets durant els seus anys a l’estranger -insuficients per viure folgadament en països desenvolupats- li serveixen per pujar d’estatus social, perquè a Cuba són suficients per comprar una casa millor o convertir-se en cuentapropista (treballador a compte propi). “Te n’adones que aquí es pot viure molt bé. I és més fàcil tenir la teva empresa”, diu l’Orlando.

Aquests són els casos més alegres, perquè per a d’altres el motiu per tornar és el poc èxit que han tingut a l’exterior. Amb 51 anys, la Mayra havia tingut tres feines diferents en els seus dos últims anys a Miami, que li servien per sobreviure i enviar a Cuba 100 dòlars cada mes, però no li permetien deixar la precarietat i les dificultats per pagar el lloguer. “Si he de passar dificultats les passo a Cuba perquè soc d’aquí, hi tinc la meva família i sé que no moriré de gana i em curaran si em poso malalta”, resumeix.

D’altres casos són encara més dramàtics, perquè marxar de Cuba va ser el moment decisiu de les seves vides i s’ho van vendre tot per poder pagar-se el viatge i els primers mesos a l’estranger. Per a aquests cubans, tornar és la constatació d’una aposta fallida amb conseqüències en la seva nova vida al país caribeny.

La solidaritat interna entre els cubans és forta i ajuda que la tornada sigui menys traumàtica. Mentre espera el seu torn, el Javier explica que començarà els tràmits per repatriar la seva cosina i que inicialment viurà a casa seva juntament amb els seus fills, la seva dona i la sogra. Preveient casos de retorns desesperats, el govern cubà exigeix als que vulguin repatriar-se que s’especifiqui l’adreça on es viurà i una persona de referència que, davant el notari, declari que l’acull. El Javier sent que és la seva obligació com a familiar i espera que el cridi l’oficial vestida amb un uniforme militar verd oliva.

També hi ha els que podrien anomenar-se “repatriats funcionals”. Ciutadans que duen a terme la repatriació amb un objectiu concret i que moltes vegades no suposa deixar el país d’acollida. La María va tornar de Nova York fa uns mesos perquè li van diagnosticar un càncer i no es podia pagar el tractament que li oferien als EUA. Va optar per recuperar la ciutadania cubana per posar-se en mans del seu sistema de salut gratuït i tan efectiu com el de molts països desenvolupats. “Aquí les medecines són més barates”, explica el seu marit. D’altres simplement es repatrien per mantenir els drets de ciutadans cubans i no perdre la casa o el cotxe que tenen a Cuba. També hi ha els que són repatriats funcionals però en la direcció contrària. La Sandra fa més d’un any que viu a Barcelona amb l’objectiu d’aconseguir la ciutadania espanyola per tenir dret a un passaport que li permeti viatjar per tot el món sense haver de demanar visat com la resta de cubans. Ella té clar que després tornarà al país que tant troba a faltar.

El Miguel va anar-se’n als EUA fa més de 40 anys i ja és ciutadà nord-americà de ple dret. Ara vol tornar a passar els seus últims dies a Cuba cobrant la jubilació nord-americana, que li permet gaudir d’un nivell de vida relaxat pels preus a l’illa. Com que els bancs nord-americans i cubans no poden tenir relacions, se les ha d’empescar per cobrar la seva pensió i sovint viatja a Miami amb l’objectiu principal de retirar diners d’un caixer automàtic.

El govern treu pit pels retorns

El govern treu pit d’aquesta onada repatriadora que viu el país, tot i que cada any encara surten de Cuba molts més cubans dels que hi tornen. S’han posat en marxa una sèrie de canvis legislatius que faciliten la repatriació. Ja no s’exigeix que passin vuit anys per als que van marxar il·legalment del país, tret dels metges o diplomàtics que van abandonar la seva missió quan estaven destinats a l’estranger. I s’intenta incentivar la tornada de metges que en van marxar legalment.

Les estadístiques migratòries cubanes i dels EUA mostren una gran diferència a l’hora de quantificar aquest fenomen: segons el departament d’Estat nord-americà, l’any 2016 van entrar més de 56.000 cubans als EUA, mentre que Cuba té registrats uns 17.000 emigrats aquell any, comptant-hi tots els països del món. Una raó que explicaria aquesta diferència és que Cuba triga dos anys a comptabilitzar un ciutadà que és a l’estranger. Si en aquests dos anys no es torna a trepitjar terra cubana, es perden els drets com a ciutadà i s’ha d’iniciar el tràmit de repatriació en cas de voler tornar. Tots els cubans desitgen secretament tornar algun dia al seu país, amb l’esperança d’un canvi que s’espera de la mateixa manera com els cubans esperen qualsevol tràmit. Amb molta paciència.