07/04/2018

La fugida al passat d’Hongria

3 min

Avui els hongaresos votaran amb l’ombra de l’article 7 de la Unió Europea planant sobre ells i advertint-los de les conseqüències que podrien patir si intensifiquen la baixa qualitat de la seva democràcia: independència judicial esquerdada, premsa més que controlada i organitzacions pels drets humans assetjades. Però tant Brussel·les com Berlín se’n guardaran prou d’apujar el to del nivell d’amenaça perquè no volen acabar obrint el front hongarès tenint més que destarotat el front polonès per la falta d’independència judicial i amb un front espanyol que emet senyals cada cop més inquietants arran de la crisi catalana. Europa ja té coll avall que haurà de continuar cohabitant amb un govern del Fidesz de Viktor Orbán -integrat en el PP europeu i en el poder des de fa vuit anys- que, segons les enquestes, obtindria entre el 48% i el 53% dels vots, suficients per garantir-li la majoria absoluta. Una majoria que, amb la gens descartable complicitat dels ultres de Jobbik, que podrien obtenir entre el 15% i el 19% dels vots, suposaria per a la dreta hongaresa barra lliure per continuar canviant la Constitució. Un escenari no gaire diferent del de Vladímir Putin, aliat i admirador, per cert, d’Orbán: pel que té d’element erosionant de la democràcia europea i també perquè compra a Rússia tot el gas i tot el petroli que Hongria consumeix. El Partit Socialista, hereu dels comunistes, pot arribar al 15%, però és probable que no passi del 12%.

Hongria és -com Polònia i la República Txeca- un dels països postcomunistes on la socialdemocràcia ha quedat més irrellevant. I els pocs liberals que queden s’han diluït en moviments de defensa dels drets civils protegits per George Soros, el magnat jueu nord-americà d’origen hongarès que veu preocupat com el seu país llisca cap al passat. L’Hongria de Viktor Orbán abomina de la transició del comunisme a la democràcia del 1989 -en això Polònia la imita- i de la revolta antisoviètica del 1956 només en venera les seqüències ultranacionalistes i religioses. L’imaginari que Orbán ha imposat és el lament per l’Hongria imperial a la qual el Tractat de Trianon del 1920 va prendre les dues terceres parts del territori. Plor ressentit i acompanyat de la reivindicació de la llengua i de la cultura nacional en clau etnicista.

Orbán difon un relat d’orgull nacional i alhora de supervivència, tot exigint responsabilitats a una UE que considera hereva dels poders que es van repartir la nació. Però alhora oculta la part de la història que li és incòmoda: que el règim d’Horthy va ser còmplice de la deportació i l’extermini de més de 400.000 jueus hongaresos. O bé l’exemplar radicalitat democràtica dels consells obrers durant la revolta del 1956, investigats per Hannah Arendt. Orbán s’estima més escampar un suposat perill d’extinció nacional, que augura inevitable si s’accepten les quotes de refugiats assignades per Brussel·les. I la pregunta seria: quan va fer Hongria la revolució democràtica? Mai. O només durant dotze dies: entre el 23 d’octubre i el 4 de novembre del 1956. De l’esquarterament del 1918 passa al règim dels soviets de només 133 dies del fanàtic Béla Kun. D’allà a l’autoritarisme i al feixisme, i tot seguit a l’estalinisme. Només les reformes de fa 30 anys obren una etapa democràtica que a partir de demà Viktor Orbán continuarà liquidant.

stats