El més important del referèndum és qui compta els vots

BarcelonaPer carregar-se de raons davant el món, a Dmitri Polonski, ministre d’Informació de Crimea, se li va acudir dir que Catalunya i Escòcia haurien d’haver enviat delegacions d’observació al referèndum d’incorporació a Rússia. Polonski, com els col·legues ministres i diputats, també s’acull a la resolució del juliol del 2010 del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, que va legitimar la declaració d’independència de Kosovo -que tant va maleir Rússia- tot i que la independència formal de Crimea amb prou feines haurà durat una setmana. Tot això mentre els observadors de l’OSCE, els que de debò haurien de monitoritzar tant el referèndum com la presència de tropes russes, no han pogut desplegar-se i, quan ho han intentat, han estat escridassats i empaitats. Per això avui els ciutadans de Crimea no exerciran el dret a decidir sinó que aniran a les urnes a beneir el que fa dies que va ser decidit al Kremlin.

Tornar al passat

El que està vivint aquests dies Europa no era al guió i menys encara a les agendes. És com si un tros de Guerra Freda, provinent del segle XX, hagués impactat en aquest segle XXI, encara gens preparat per entomar sacsejades d’aquesta intensitat. De cop i volta el món occidental ha tornat a descobrir que Rússia, quan se sent acorralada, és capaç de menjar-se territoris com ha fet tota la vida. I, si cal, pot patrocinar muntatges electorals, també com els de sempre, com els que es feien a les democràcies populars a l’ombra dels tancs soviètics.

L’últim referèndum -convocat hipotèticament per ser guanyat- va ser el de Polònia del 1987 sobre unes reformes econòmiques i polítiques esquifides elaborades al marge de l’oposició. La votació es va perdre perquè, des del Kremlin, Gorbatxov va obligar Jaruzelski a fer públiques les xifres reals de l’escrutini. A l’Est ja no hi hauria més eleccions ni plebiscits a la carta, fins que l’arribada de Putin va fomentar consultes per a la secessió de regions russes dins d’ex-Repúbliques soviètiques, com ara Transnístria, a Moldàvia, i Ossètia del Sud, a Geòrgia. Uns episodis que tant Brussel·les com Washington es van mirar amb una certa indiferència, convençuts que el malestar identitari i fronterer a Europa s’havia acabat amb el referèndum d’independència de Montenegro el 2006 i amb la declaració unilateral d’independència de Kosovo el 2008. Dos episodis que no havien donat més maldecaps que la unificació d’Alemanya o la partició de Txecoslovàquia, fetes per dalt i sense urnes.

Putin fa cas de Stalin

Els símptomes de por, de paràlisi i d’inoperància occidentals -a estones disfressats d’aquesta prudència d’Obama qualificada de “postatlàntica”- han esquitxat els organismes internacionals creats per resoldre una mena de conflictes que semblava que s’havien acabat. La situació sembla que li va gran al Consell d’Europa -del qual forma part Rússia- i que sobrepassa l’OSCE, que ha de veure com es barra el pas als seus observadors. El president de torn de l’OSCE, el suís Didier Burkhalter, no ha parat d’insistir que el referèndum de Crimea no és legítim, alhora que proposa la formació d’un grup internacional de contacte per entomar la crisi i buscar solucions viables. La veu de Burkhalter, el ciutadà del país que més en sap de referèndums democràtics, expressa la impotència d’institucions creades per evitar el que sembla inevitable.

Res no es mourà fins que Crimea s’incorpori a Rússia com un fet consumat. El referèndum de demà l’ha muntat Putin aplicant els principis electorals de Stalin, que deia que l’important d’una votació no són ni les opcions ni qui la guanya o la perd, sinó qui compta els vots.