IMMIGRACIÓ

Construir murs, un negoci en alça a Europa

Fabricants d’armes i empreses com Indra, Dragados i Ferrovial es lucren amb les tanques antiimigració

Trenta anys després que els alemanys de l’Est enderroquessin el Mur de Berlín -la caiguda del qual es commemora demà-, Europa s’ha tornat a emmurallar. Des del 1990, als estats de la UE i de l’espai Schengen s’han construït uns 1.000 quilòmetres de murs terrestres, l’equivalent a sis Murs de Berlín, per aturar l’arribada de migrants i refugiats. La majoria, a l’Europa de l’Est i els Balcans. Els últims que s’han aixecat són l’ampliació en 40 quilòmetres de la tanca que hi ha entre Eslovènia i Croàcia i la nova barrera que s’ha començat a construir entre Letònia i Bielorrússia. Els murs, però, també són al Mediterrani: si comptabilitzem les operacions militars marítimes que es duen a terme per interceptar migrants, aleshores les muralles a Europa sumen un total de 4.750 quilòmetres.

Els murs d’avui es fan no només de parets i filats, sinó que estan equipats amb tot un entramat d’obstacles tecnològics dissenyats per la indústria militar i de seguretat. I és que vendre armes per les guerres de l’Àfrica i el Pròxim Orient és un negoci molt lucratiu. Però encara ho és més si s’arrodoneix venent a Europa la tecnologia per blindar-se de la gent que fuig d’aquestes mateixes guerres. El lobi de la indústria militar i de seguretat és el principal beneficiari de la política de militaritzacio de fronteres, un negoci en alça a la Unió Europea. I és que per barrar el pas als migrants l’Europa de l’austeritat no estalvia recursos: Brussel·les hi va invertir només l’any passat 17.500 milions d’euros, i els pressupostos per als pròxims anys preveuen un increment anual del 8% en aquest capítol.

Fabricants d’armes

L’informe El negoci de construir murs, publicat aquesta setmana pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau i l’ONG holandesa Stop Wapenhandel, analitza què ha passat amb els fons europeus destinats al blindatge fronterer des de l’any 2000. Milers de milions d’euros han anat a parar principalment als grans fabricants d’armes europeus. El francès Thales equipa amb radars, sensors i drons els vaixells de Frontex -l’agència europea de vigilància fronterera- i també s’ocupa del sistema de seguretat del port de Calais, que s’ha militaritzat per evitar que els migrants arribin al Regne Unit.

L’italiana Leonardo és el principal proveïdor d’helicòpters per al control fronterer i fabrica també drons que patrullen sobre les fronteres terrestres i al Mediterrani, dins les operacions Mare Nostrum, Hera i Sofia. El 2017 la firma italiana va guanyar un contracte de 67,1 milions d’euros amb l’Agència de Seguretat Marítima Europea per fabricar drons per a guardacostes. El gegant armamentista europeu Airbus també ha venut helicòpters per al control fronterer a terra i mar a Bèlgica, França, Alemanya, Grècia, Itàlia, Lituània i Espanya.

Mark Akkerman, autor de l’estudi, alerta: “És important mirar més enllà dels murs i les tanques d’Europa, perquè les autèntiques barreres contra les migracions contemporànies no són les físiques, sinó l’enorme desplegament tecnològic en forma de sistemes de radars, drons, càmeres de videovigilància i sistemes de control biomètric”. Thales ha comprat aquest any Gemalto, una de les principals empreses de seguretat d’identitat, que desenvolupa sistemes biomètrics per identificar els migrants a les fronteres. També ha començat a experimentar en l’ús d’aplicacions de mòbil per monitoritzar el moviment dels refugiats lluny de les fronteres europees, i també posa a prova pseudosatèl·lits d’alta altitud (HAPS), un híbrid entre el satèl·lit i el dron que vola a uns 300 quilòmetres d’altitud. Leonardo i Thales han desenvolupat conjuntament el programa Telespazio de satèl·lits per a la vigilància dels moviments migratoris.

Indústria espanyola

La indústria espanyola no es queda enrere. Un dels altres grans actors en la guerra de fronteres europea és l’empresa de seguretat Indra, a la qual els governs espanyols han adjudicat entre el 2002 i el 2018 contractes per valor de 27,26 milions d’euros per blindar les tanques de Ceuta i Melilla, i 28,65 milions més en el mateix període per al Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE) per detectar les pasteres abans que s’acostin a les costes espanyoles. Indra també és un dels principals beneficiaris del finançament europeu en recerca, com a responsable del projecte Perseus per coordinar les policies dels països de les dues riberes del Mediterrani en el control de la immigració.

Fora del complex militar i de seguretat també hi ha empreses del sector de la construcció que es lucren amb l’emmurallament d’Europa. Ferrovial s’ha adjudicat contractes en el mateix període per valor de 20,3 milions d’euros pel manteniment de les tanques de Ceuta i Melilla. Dragados li va al darrere, amb adjudicacions de reparació i manteniment de les tanques per 15,2 milions. I és paradigmàtic el cas de European Security Fencing, l’empresa amb seu a Màlaga que té gairebé el monopoli europeu en la fabricació de concertines, els filats amb ganivetes que coronen les tanques de Ceuta i Melilla i ara també les de molts països de l’Europa de l’Est.

La investigadora Ainhoa Ruiz, del Centre Delàs, reconeix que “aquestes xifres són a la baixa, perquè costa molt localitzar tota la contractació pública, ja que per més que la informació estigui disponible no sempre s’indica que el contracte està relacionat amb la frontera”. Amb tants diners en joc, aquesta indústria s’ha organitzat com a lobi europeu a través del European Organisation for Security (EOS), que entre el 2014 i el 2019 va fer fins a 226 reunions amb la Comissió Europea. Ruiz considera que aquest lobi imposa el seu criteri per sobre de la lògica. “La UE es deixa assessorar per empreses que busquen un benefici econòmic. I a on porta tot això? Hem vist que per molt que es militaritzin les fronteres, la gent no deixa de fugir. Els murs només serveixen per fer el viatge més llarg, més perillós i abocar-los més a mans de les màfies, que amb més controls tenen més oportunitats d’enriquir-se”.