Els inestables escenaris italians
PeriodistaSilvio Berlusconi va estrenar l’any a Twitter presumint de fortalesa física. “M’he llevat molt d’hora, he llegit els diaris i després he fet gimnàs, he caminat i corregut 5 quilòmetres i he acabat amb mitja hora de natació”, resumia el Cavaliere en diverses piulades, per explicar com es prepara per a un dia de “trucades i reunions fins ben entrada la nit”. Com una mena de superhome de 81 anys, amb acusacions sexuals, sentències per evasió fiscal i una operació a cor obert en el seu historial, Berlusconi protagonitza un retorn increïble a l’escena política, que ja l’havia declarat mort. “Berlusconi és immortal”, assegurava el líder de la Lliga Nord, Roberto Maroni, el novembre passat.
La dreta berlusconiana es ressitua darrere el seu líder espiritual. L’home que no pot tornar a governar però que podria tenir el poder de decantar la majoria necessària per a una futura coalició.
El populisme torna a amenaçar la Unió Europea i les pròximes eleccions italianes del mes de març decidiran la seva força. Itàlia continua vulnerable a nivell financer i fragmentada políticament. “El centreesquerra està atrapat entre un Moviment 5 Estrelles orgullós de declarar-se populista i una aliança de partits populistes de dreta”, resumeix Matthew Goodwin, expert en l’extrema dreta europea. El candidat grillista Luigi Di Maio ha encapçalat les últimes tretze enquestes d’intenció de vot que s’han fet, la Lliga Nord creix més enllà dels seus bastions tradicionals i la formació d’extrema dreta Germans d’Itàlia entraria en escena per enfortir una coalició euroescèptica.
La tercera economia de la zona euro es declara cada cop més desencantada de la moneda única. En una enquesta recent, menys del 40% dels italians consideraven que la seva pertinença a la UE fos beneficiosa. I 8 de cada 10 joves d’entre 16 i 30 anys s’han sentit marginats per la crisi econòmica, segons un estudi d’opinió de la Comissió Europea.
La generació de la crisi votarà per primera vegada, el 4 de març, en una Itàlia cada cop més euroescèptica. Són els qui van néixer amb l’euro i els qui han emigrat a buscar feina fora del país els últims anys. Al desencantament per l’espectacle de la política italiana hi han sumat la sensació d’abandonament per part d’una Unió Europea aliena durant molt temps a les demandes d’ajuda en cada nova arribada migratòria des del 2011 i fins avui, que han portat més de 620.000 sol·licitants d’asil en els últims quatre anys.
Al contrari que en la majoria de països de la UE, a Itàlia els més crítics amb Europa són els joves. Un estudi recent assegura que el 51% dels votants menors de 45 anys votarien a favor de sortir de la UE si es plantegés un referèndum com el del Brexit. En canvi, els partidaris de quedar-se a la UE creixien fins al 68% quan es preguntava als més grans de 45 anys.
El nivell de renda dels italians durant la crisi va caure de mitjana tant com el d’Espanya. Finalment, però, el creixement econòmic ha arribat al nivell més alt des del 2010, les exportacions han augmentat i els bancs aguanten. El país respira un cert optimisme malgrat una legislatura tempestuosa, amb tres primers ministres diferents (Letta, Renzi i Gentiloni), que ha aconseguit sobreviure fins al final. La campanya, però, és caòtica. Plena d’atacs personals entre els candidats i sense cap majoria clara a l’horitzó capaç de formar un govern estable amb facilitat.
