De l’esperança a la desesperació demòcrata

A mesura que avançava la nit la inquietud va assaltar els seguidors de Hillary Clinton

La multitud arribava en massa i amb un punt de confiança al Centre de Convencions Javits, on Hillary Clinton tenia instal·lat l’equip de seguiment de la nit electoral. Una llarga fila humana que serpentejava ben ordenada pel 40th Street de Manhattan, i que se sotmetia pacient als estrictes controls de seguretat.

Les cares del moment eren expectants, il·lusionades per la possibilitat d’una victòria que els portava allà amb l’esperança de poder-la celebrar, però encara sense dades per saber si hi hauria festa. I les primeres dades que van arribar van sembrar inquietud entre les files demòcrates. Trump aconseguia millors resultats dels esperats. The New York Times, que porta tota la campanya donant moltes opcions de victòria a Clinton, reduïa i reduïa aquest avantatge fins a pronosticar el sorpasso.

A la sala central del centre de convencions, plena a vessar, tothom esperava inquiet. Una sala amb la gran H de Hillary presidint, multitud de banderes nord-americens al fons, un mapa dels Estats Units a terra, i un sostre de vidre. Buscada o no, la simbologia de la famosa frase de Clinton sobre trencar el sostre de vidre que bloqueja la progressió de les dones, no passava desapercebuda. Amb vidre o sense, molts dels assistents començaven a tenir la sensació que el sostre els podia caure a sobre.

Per animar la multitud, l’alcalde de Nova York, Bill Di Blasio, els va prometre que es faria història, que Clinton trencaria el famós sostre, perquè és la persona més lluitadora, més preparada i amb l’agenda més progressista. Aplaudiment per a l’alcalde de Nova York, i aplaudiments també quan es va anunciar que l’estat de Nova York queia del cantó demòcrata. Sense sorpreses: es donava per fet que els 29 vots d’aquest estat serien per a Clinton, però els congregats ho celebraven igualment com una victòria.

Els ànims cauen

En aquells moments, encara no havia començat la continuada sèrie de males notícies per als demòcrates. Però quan es va veure la progressió de Trump en estats clau, com Florida, Carolina del Nord i Ohio, la inquietud es va convertir en patiment obert. “A veure si és que hem anat a la festa equivocada”, era el comentari d’aquells moments a la sala de premsa d’un periodista que es penedia d’haver elegit passar la nit electoral a la seu demòcrata, en comptes d’anar, només a dos quilòmetres de distància, a l’hotel on Trump havia reunit els seus.

Cares llargues

Cares cada cop més llargues entre els seguidors de Hillary Clinton amb una successió d’oradors que, fent el cor fort, intentaven animar la multitud. Ho feia el governador de Nova York, Mario Cuomo, però ja havia baixat el to. Si dues hores abans, l’alcalde Di Blasio parlava de fer història, el governador es va limitar a “creure” que Clinton acabaria guanyant.

En el que ja semblava un crit de desesperació, la cantant Katy Perry va sortir a la tribuna per reclamar als ciutadans de la costa oest, on per la diferència horària els col·legis encara estaven oberts, que anessin a votar. També hi va aparèixer Khirz Khan, el pare d’un soldat nord-americà mort en combat i condecorat, un musulmà que ha fet campanya activa entre els demòcrates. Va tenir un gran protagonisme en la convenció del juliol, especialment després que Trump el critiqués.

El vot llatí pot haver augmentat, però el repartiment per estats li ha restat eficàcia. Que pugi a Califòrnia, estat tradicionalment demòcrata i on la batalla ja està guanyada, no aporta més vots i, en canvi, en d’altres estats decisius hi ha poca presència hispana. El que sí que sembla que s’ha produït és una rebel·lió del treballador blanc, l’electorat més cuidat per Donald Trump, i que l’ha votat amb proporcions superiors a les esperades. És la víctima de la globalització, de la deslocalització d’empreses, i ha trobat en Donald Trump el seu heroi.

A mesura que passava la nit, els analistes de sondejos intentaven justificar la diferència amb els pronòstics que havien mantingut al llarg de la campanya, pràcticament sempre col·locant Clinton al capdavant. És cert que la majoria d’analistes sempre apuntava que dins del marge estadístic que presentaven les enquestes hi havia un camí per a la victòria de Trump, però un marge estret, que l’obligava a guanyar en molts estats on els pronòstics el situaven lleugerament darrere de Clinton.