L’estrany coma que només afecta els nens refugiats a Suècia

BarcelonaFa gairebé quatre anys que la Djeneta, una noia kosovar refugiada a Suècia, va entrar en un coma inexplicable. La seva germana petita, la Ibadeta, no va tardar a caure en la mateixa letargia: des de fa més d’un any i mig, tampoc respon a cap estímul. Ni menja, ni parla, ni obre els ulls, ni reacciona al dolor i, com la seva germana, necessita alimentar-se a través d’una sonda. En els últims anys, centenars de nens i joves refugiats mostren els mateixos símptomes a Suècia, l’únic indret del món on s’ha vist el que els metges han descrit com la síndrome de la resignació, una malaltia plena d’interrogants.

Malgrat que no se’n coneixen els detalls, sobten dos aspectes que es repeteixen en cada nova víctima: només afecta infants i adolescents refugiats -principalment originaris de països exsoviètics- i els primers símptomes se solen desencadenar després que se’ls hagi comunicat que la seva sol·licitud d’asil ha sigut denegada i que, per tant, han d’abandonar el país.

Centenars de casos

Va ser a principis de la dècada del 2000 quan al país nòrdic se’n van detectar els primers casos. A poc a poc, els llits de la unitat de psiquiatria infantil de l’Hospital Universitari de Karolinska, a Estocolm, es van anar omplint de nens refugiats amb el mateix quadre.

Els anomenaven “els apàtics” i els seus pares pensaven que s’estaven morint. Göran Bodegård, director del servei i un dels professionals que més han tractat la síndrome, els definia així: “Els pacients estan totalment passius, immòbils, sense to muscular, muts, incapaços de menjar i beure, incontinents, i sense reaccionar davant els estímuls físics o el dolor”. Aquest estat, similar a la catatonia o al coma, pot durar mesos o, com en el cas de la Djeneta i la Ibadeta, s’allarga durant anys.

La causa ni Bodegård ni altres especialistes la tenen clara. Recorden que aquestes criatures han sobreviscut a un calvari. “La majoria de les víctimes han viscut experiències traumàtiques abans d’abandonar els seus països. Han sigut exposats a la violència, a la mort, als abusos sexuals, a la persecució o a l’amenaça de ser segrestats”, apunta Göran Bodegård a l’ARA.

Però sembla que el fet detonant és el pànic que els infants tenen de ser deportats i obligats a tornar al seu país. I aquest últim punt, tal com apunta Bodegård, és revelador: “La majoria de refugiats que el pateixen venen de repúbliques postsoviètiques. Les autoritats sueques no els consideren formalment refugiats i, per tant, no els donen l’asil. I això els traumatitza doblement”, argumenta. En canvi, gairebé no hi ha sirians entre els afectats, ja que Suècia sí que els admet com a refugiats, i els permet quedar-s’hi.

En els últims anys, a Suècia se n’ha detectat centenars de casos. Alguns experts fins i tot diuen que en són milers. Només entre el 2015 i el 2016, per exemple, la Junta Nacional de Suècia va declarar 169 episodis. Però no va ser fins a l’any passat que un article a la revista The New Yorker va donar a conèixer el fenomen.

Elisabeth Hultcrantz, voluntària de Metges del Món, és una de les professionals que segueixen de ben a prop l’evolució de Djeneta i la Ibadeta. “El seu estat és igual que fa un any, quan es va fer la foto. Les dues nenes segueixen en coma i els seus pares estan desesperats”, explica per telèfon a l’ARA. Cada dia un equip de professionals té cura de la salut de les nenes. Però també dels seus pares. “De fet, són ells qui necessiten més atenció, perquè estan patint molt. No saben si les seves filles es recuperaran, ni si els faran fora del país”, segueix Hultcrantz. També desconcerta la rapidesa del procés: en poc temps, les víctimes de la síndrome de la resignació passen de ser nens enèrgics i alegres a caure adormits. Ella tampoc es veu capaç de contestar a la majoria d’interrogants que suscita la misteriosa malaltia. Diu, però, que creu que es tracta d’una espècie de mecanisme de defensa. “Aquests nens volen deixar de patir: és una forma d’autoprotecció”, reflexiona, i afegeix que la majoria de víctimes s’acaben despertant i recuperant amb el pas del temps i amb un tractament adequat.

Infants traumatitzats

Aquesta síndrome és l’extrem d’un problema de gran abast: l’impacte psicològic del trauma migratori sobre les criatures que en són protagonistes involuntàries. I és que la crisi migratòria d’avui -mai abans tantes persones havien estat forçades a fugir de casa seva- té rostre d’infant. I ningú pot dir com els afectarà en el futur. Si fugir d’un país, fer un viatge sovint perillós i precari, i arribar a un indret on no sempre són ben rebuts és un tràngol per als adults, l’impacte sobre els menors és més intens.

Ho corrobora Joseba Achotegui, director del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de Barcelona, que apunta que, un cop arriben, “molts nens presenten quadres d’ansietat, d’estrès, de tristesa… no volen sortir de casa perquè tenen por que els expulsin del país, o perquè creuen que els seus pares ja no hi seran quan tornin”. Aquests quadres d’estrès formarien part del que el que ell ha descrit com la síndrome d’Ulisses. Però Achotegui, que ha visitat més de 2.000 immigrants i refugiats en trenta anys de treball, admet que no han trobat cap cas de síndrome de la resignació a Espanya. “És cert que alguns nens poden expressar el seu dolor quedant-se paralitzats, però encara no sabem per què només passa a Suècia”.