Un lideratge tocat, però ni de bon tros enfonsat

Angela Merkel vol fer història. I Europa i el món la necessiten. Amb la victòria de Donald Trump als EUA, totes les mirades es van dirigir fa uns dies cap a la cancellera alemanya, investida per la premsa mundial com “l’última defensora del món lliure occidental”. El mateix president sortint dels EUA, Barack Obama, li va passar el testimoni d’aquest càrrec simbòlic en una visita la setmana passada a Berlín. Desenfadat, però mesurant el que deia, Obama va proclamar davant de tothom que “la votaria”, tot i que va afegir també que ja no té clar si el seu suport “ajuda” en un món accelerat per la crisi de refugiats, el Brexit i l’efecte Trump.

El populisme guanya punts arreu i a Alemanya és, ara mateix, la gran amenaça per al quart mandat de Merkel. Les eleccions als estats federats que s’han anat celebrant aquests últims mesos han sigut devastadores per al partit de la cancellera, la Unió Democratacristiana (CDU), que ha vist com el seu suport a les urnes es desinflava, irremeiablement, a favor d’Alternativa per a Alemanya (AfD).

La formació populista de dretes ha trobat en la crisi econòmica i la de refugiats un terreny adobat per créixer, i sembla que res no pugui truncar, ara mateix, el seu bon moment.

Tornar enrere

Merkel va arribar a reconèixer que, si pogués tirar el temps enrere, fins abans de la crisi de refugiats, ho faria. Però el rellotge avança, la seva imatge de solidesa davant les adversitats es recupera i els deu mesos que queden fins a les eleccions juguen a favor seu.

El 2012 la victòria de Merkel va fer miques els rècords de suport amb un perfil de persona mesurada i previsible, capaç d’anar a comprar al supermercat durant la campanya. I, tot i la sotragada, la fortalesa del seu lideratge encara li pot acabar donant el (somiat) quart mandat.