24/09/2020

Els límits de Boris Johnson

3 min
Boris Johnson, ahir en una visita a una comissaria.

La revolució trumpista del Regne Unit s'ha complicat encara més. L'abraçada a la retòrica populista i la mentida prereferèndum, el recurs al discurs identitari, l'atac públic a jutges i parlamentaris que qüestionessin les intencions d'un govern en plena fugida endavant, es remata ara amb la pretensió de Boris Johnson de desdir-se de l'acord de sortida de la UE firmat amb Brussel·les. Com escriu l'analista, Nick Witney, “allà on el president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat descarat, Johnson ha sigut bastant més insidiós” però, “les maniobres han sigut les mateixes”, afegeix aquest antic diplomàtic britànic.

El populisme és divisiu. Mentre el president dels Estats Units alimenta la polarització i la tensió als carrers, que creu que l'ha de beneficiar a les eleccions del novembre, el Regne Unit de Boris Johnson és un territori cada cop més desigual. A les línies divisòries territorials, socials i demogràfiques que van decidir el Brexit s'hi sumen ara els estralls d'una pandèmia que, segons un estudi recent, colpejarà econòmicament amb més força les minories ètniques.

La revolució de Boris també és divisiva dins el seu propi partit, en què una part dels tories ha decidit desmarcar-se de les intencions del primer ministre de trencar l'acord de sortida que ja s'havia firmat amb la Unió Europea. Fins i tot entre els més lleials es va imposant la decepció per l'acumulació d'errors a Downing Street. El setmanari conservador Spectator es pregunta aquest dies què li ha passat al primer ministre, que ha perdut “l'espurna”, la visió i el sentit de l’humor.

Els més crítics apunten directament cap al cercle de confiança de Johnson. Els seus assessors “són militants addictes a la discòrdia”. “¿Ningú li va dir que amenaçar amb infringir el dret internacional pot acabar malament?”, es pregunta el columnista del Financial Times, Robert Shrimsley.

El temps s'esgota

Quan dilluns que ve el negociador de Johnson, David Frost, i el de la Unió Europea, Michel Barnier, es tornin a reunir a Londres amb poques expectatives d'avançar, la confiança entre les dues parts encara serà més feble que abans de l'últim cop d'efecte del primer ministre. Queden menys de cent dies per al final. La UE i el Regne Unit haurien d’arribar a un acord sobre la seva futura relació abans del mes d’octubre perquè es pogués ratificar abans del 31 de desembre, però ara per ara, sembla una missió impossible. Mentrestant, la Comissió Europea prepara legislació de contingència en cas que no s’aconseguís tancar cap acord.

Amb la irrupció de la pandèmia, l'agenda s'ha complicat encara més. Com la majoria dels seus col·legues europeus, Johnson torna a ser a la corda fluixa, buscant l'equilibri entre la urgència d'encaminar una fràgil recuperació econòmica i la de lluitar contra l'extensió del coronavirus amb noves restriccions.

L'horitzó d'un no-acord dibuixa encara més inestabilitat: una nova retallada d'un PIB, ja prou afectat per la pandèmia; imatges de cues de camions atrapats al canal de la Mànega; el reforçament d'una majoria independentista a Escòcia, decidida a no desvincular-se de la Unió, a més d'una possible desestabilització d’Irlanda del Nord. Un panorama difícil d'imputar Brussel·les com a causa i origen de tots els mals burocràtics que tenallaven la grandesa britànica. La revolució de Johnson es va acostant als seus límits.

stats