El llegat de Trump: promeses fetes, promeses complertes?

Un recorregut pels compromisos que van impulsar el president a la Casa Blanca el 2016

A falta de propostes, la campanya de reelecció de Donald Trump confia que la retòrica del president serveixi per repetir quatre anys més. El 2016 la seva carrera cap a la Casa Blanca es va sustentar en diverses promeses concretes que incloïen, per exemple, la construcció d’un mur amb Mèxic (pagat pel país veí), omplir els tribunals federals de jutges conservadors o tornar a fer dels Estats Units l’epicentre mundial de la indústria manufacturera.

Aquest any les idees han desaparegut. I si el 2016 Trump va servir d’altaveu al malestar d’una part de la població, ara sembla demanar-los que comparteixin el seu propi. Ni tan sols ha canviat el lema de campanya. Avui segueix prometent “Fer que Amèrica torni a ser gran”. Un dels eslògans visibles en els seus actes és el de “Promeses fetes, promeses complertes”. Però Trump, igual que qualsevol polític convencional, té llums i ombres.

Va prometre construir un mur a la frontera amb Mèxic. Fins a mitjans d’octubre, i segons les estadístiques oficials, s’ha treballat en uns 580 quilòmetres de frontera. Una quantitat gens menyspreable, però lluny dels 1.609 quilòmetres que va prometre com a aspirant a la presidència. A més, la majoria del que s’ha construït és, en realitat, una millora de les infraestructures ja existents. I, per descomptat, encara que als seus mítings la gent corejava “Mèxic” a la pregunta sobre qui pagaria per les obres, el govern mexicà no hi ha posat ni un sol dòlar.

On sí que ha complert el president, encara que hagi sigut més producte de les circumstàncies, ha sigut en situar desenes de jutges conservadors en els tribunals federals, incloent-hi el Suprem. En el seu primer mandat, Trump ha aconseguit nomenar dos jutges a l’alt tribunal i, si no hi ha sorpresa, una tercera la setmana que ve. Tot un rècord que orientarà cap a la dreta durant dècades la lectura de la Constitució, per por de les causes progressistes. Potser el seu llegat més notable i perdurable.

La classe obrera i l’’America first’

Si la promoció de jutges contraris a l’avortament li va atreure, per exemple, el vot dels evangèlics, amb la promesa de reviure els dies de glòria de la manufactura nord-americana es va guanyar els de la classe obrera en estats clau com ara Michigan, Wisconsin o Pennsilvània, que històricament votaven demòcrata. El 2020 el paisatge industrial amb prou feines ha variat. Ni la mineria ha ressuscitat ni les empreses manufactureres han menyspreat els avantatges econòmics (i d’explotació) que ofereix la globalització. Només a Michigan el sector ha crescut un 1% durant el primer mandat de Trump, mentre que va créixer prop d’un 15% en el segon de Barack Obama. En aquest mateix estat es concentren alguns dels gegants automobilístics. Al febrer, abans de la pandèmia, hi havia 2.400 llocs de treball menys en el sector que quan Trump va assumir el càrrec el 2017.

Un altre dels càntics més corejats pels seus seguidors el 2016 va ser el de “drenar l’aiguamoll”, que és com Donald Trump defineix Washington i les seves corrupteles polítiques. Va prometre acabar amb la corrupció i ha acabat per alimentar la seva pròpia. Les seves propietats s’han beneficiat econòmicament tant de les seves visites com dels actes organitzats pel seu partit o governs estrangers.

Més enllà dels diners, ha utilitzat el poder per perdonar amics condemnats per la justícia, com ara Roger Stone, i ha entorpit diverses investigacions obertes pel Congrés. Trump s’ha concedit “autoritat total” com a president.

La ruptura de tractats internacionals, incloent-hi el climàtic de París o el nuclear amb l’Iran, forma part de les seves promeses complertes, encara que hagi aïllat els Estats Units, hagi millorat les opcions nuclears de Teheran i hagi complicat la relació de país amb els seus aliats històrics. On no ha complert és en la ràpida reducció del deute nacional. Tot el contrari. Les prediccions apunten que l'any vinent el deute superarà el volum de tota l’economia nord-americana i se situarà en el nivell més alt des de la Segona Guerra Mundial. Les retallades d’impostos o la despesa militar més gran, les dues promeses complertes, hi han contribuït en gran mesura.